Valor i empenta no li falten a Daniil Trifonov. Una de les noves sensacions del piano es presentava a Barcelona amb un programa dens que tenia com a desafiament suprem no un ni dos, sinó tots els dotze Estudis d’execució transcendent de Liszt, un recull on les exagerades demandes virtuosístiques van de la mà d’un exquisit refinament poètic. La lectura del jove solista rus va ser d’una suficiència abracadabrant: fulgurant en els estudis més agitats, com els dos que obren la sèrie; d’una implacable força evocadora en les peces més dramàtiques, com Mazeppa (furiosa cavalcada lligat a un cavall de l’epònim heroi ucraïnès), o d’una ben graduada delicadesa en meravelles com Harmonies du soir. Fugisseres escòries instrumentals van ser meres anècdotes davant una impressionant marató pianística que, a més a més, havia tingut un pròleg no menys remarcable.

Tot i que el recital incloïa tres compositors, en realitat Liszt va ser el nom dominant, d’entrada amb la transcripció del BWV542 de Bach. Una fantasia esclatant, quasi teatral en la seva extraversió, va anar seguida d’una fuga en què Trifonov es va preocupar amb un detallisme quasi obsessiu perquè no perdéssim el fil de les anades i vingudes de les diferents veus. L’òptica adoptada en la seva versió de l’opus 111 de Beethoven també pot ser titllada de lisztiana, no debades el compositor hongarès va ser un gran intèrpret de les últimes sonates del tità de Bonn. Seguint aquesta lògica, Trifonov es va moure entre el turment i l’èxtasi, entre l’infern de l’explosiu primer temps i el cel d’una arietta atacada amb unció i coronada per uns trinats seràfics. Un debut formidable.