Continua el cicle cambrístic que es va obrir fa un parell de setmanes de forma conjunta pels quartets Alart i Gerhard, en un formidable concert en el qual es va interpretar el Quartet núm. 3 de Beethoven que ara el Gerhard inclou al seu primer CD, un brillant Quartet de Jordi Cervelló i l’Octet de Mendelssohn. Ara fem referència a la presència de tres solistes reunits en trio per a obres molt poc difoses i amb molt poc repertori original, la qual cosa és d’agrair. Schumann va donar algun aire als solistes de viola i clarinet escrivint a mitjans del segle XIX diverses peces romàntiques per a aquests instruments, i d’ell vam escoltar l’inusual Trio op. 132 escrit per a clarinet, viola o violí, i piano.

La proposta era atractiva perquè presentava la formidable violista Tabea Zimmermann amb dos bons instrumentistes. I, de fet, van demostrar ser excel·lents músics en essència, encara que en la realització el concert no ha estat l’esperat. Per començar, era tal el desequilibri de balanços en aquest Trio inicial que semblava haver estat amb prou feines assajat. Un piano massa en primer pla i el clarinet que en general ocultava la viola. Cert és que van posar molt esperit en la versió, però impossible per a una viola competir amb els dos companys. És un tema a cuidar especialment perquè si bé la viola i el clarinet han canviat molt poc des de fa un segle i mig, el piano sí que ho va fer en relació amb el que utilitzava Schumann. I en aquest camí organològic el mateix podríem assenyalar quant al Trio de Mozart (K. 498) que va tancar el programa, i que no va arribar en expressió a ser ni romàntic ni mozartià, i en so naturalment amb els desajustos esmentats, arran que, més encara en aquest cas, l’obra va ser pensada a tot estirar per a fortepiano i el pianista, brillant en tècnica, no va saber moderar el seu discurs. La gran violista alemanya, en duo amb piano a Märchenbilder, op. 113 de Schumann, va exhibir un so privilegiat, ple, amb una expressió molt mesurada i de caràcter. Per la seva part, el clarinetista Widmann va deixar una versió de les Fantasiestücke del mateix compositor molt sensible, amb varietat de matisos en el fraseig i encertada articulació, encara que el seu so no arriba a ser ple pel que fa a amplitud, resultant amb poc cos. El Trio Homenatge a Robert Schumann de György Kurtág, obra del 1990, va sumir l’auditori, en un ambient fascinant, en la molt adequada foscor de la sala i amb qualitat en la interpretació.