CRÍTICA

El belcanto romàntic troba en Lucia di Lammermoor de Donizetti un dels seus cims més enlluernadors que, tanmateix, per produir l’efecte emocional desitjat, necessita un equilibri entre l’indefugible rigor musical i un enfocament teatral que es tregui de sobre els prejudicis que alguns encara tenen respecte a la validesa dramàtica d’aquest repertori. Aquest equilibri no es va acabar de produir en la producció que obria la temporada dels Amics de l’Òpera de Sabadell.

El volum cabalós de Saioa Hernández semblava excessiu per a la fragilitat de Lucia. Per descomptat, no cal presentar-la com una pàmfila, però l’èmfasi constant, útil per dominar els grans conjunts, anava acompanyat d’un fraseig monolític i una afinació oscil·lant. Si fins al tercer acte la intensitat del cant d’Hernández podia ser una compensació vàlida, en l’escena de la bogeria la feixuguesa de la veu va impedir el desplegament virtuosístic esperat.

La progressió d’Albert Casals és tan evident com satisfactòria. La veu ha guanyat cos, encara que l’agut pot tenir més consistència, i la línia de cant és rica en gradacions, com el belcanto demana (la rigidesa escènica és un ítem a millorar). El tenor es va anar afermant fins a una escena final amb detalls ben aconseguits tot i unes forces un pèl justes. No debades, Edgardo és un rol formidable, però vista com a punt de partida, aquesta encarnació és ben prometedora. Amb la seva coneguda suficiència vocal i professionalitat a prova de bombes, Ismael Pons va ser un rotund Enrico, mentre que Marc Sala va ser un Arturo de timbre agradable i projecció limitada.

La direcció de Daniel Gil de Tejada va caure en massa temps morts, davant una orquestra competent i un cor que haurà de treballar de valent per afrontar el repte de Turandot. Tot i algun intent de metàfora visual -les dues plataformes que no es troben, com els mons dels Ravenswoods i els Ashton-, el muntatge de Pau Monterde no va poder evitar, en gestos i moviments, una sensació de teatre antediluvià que no fa cap favor a Donizetti.