Agenda
Crítiques
Interessant programa, excel·lents solistes, director sòlid i expert al capdavant d’una orquestra en plena forma, tot això i una mica més ha estat el resum de la meva inauguració de la temporada 2014/2015 de l’OBC.
Per motius diversos que no venen al cas no vaig poder assistir a cap dels tres primers programes que l’OBC ha programat en la darrera temporada del mestre Pablo González com a titular, ahir el director va ser el burgalès Víctor Pablo Pérez, que sempre que el veig dirigir m’agrada perquè sempre ofereix coses, mai és rutinari, sempre és creatiu i les seves direccions tenen caràcter i personalitat.
El programa va començar amb una obra d’un període poc sovintejat per l’OBC, el barroc, i amb poc més d’una vintena de músics van interpretar una selecció de les suites número 1 i 2 de l’òpera Hyppolite et Aricie de Jean-Philippe Rameu segons la revisió feta per Vincent D’Indy. D’aquesta manera minsa però manera al cap i a la fi, l’OBC commemorava el 250è aniversari de la mort del compositor francès.
L’orquestra va mostrat un so barroquitzant si bé no pot dissimular que el seu estil és tot un altre, però no estaria gens malament que més sovint i no a tall d’anecdòtica commemoració, interpretessin més música barroca, es terapèutica per als músics de l’orquestra i també per al públic, alhora que no cal dir que conté absolutes meravelles de música bellíssima. Fa temps que demano una passió bachiana en la programació de l’OBC.
La segona obra del programa va ser l’espectacular, delicat i d’exigent execució, concert número 1 per a piano, trompeta i orquestra, en Do menor de Dmitri Xostakòvitx, amb les solistes Yuja Wang i Mireia Farrés.
Si amb Yuja Wang estrenava de manera inoblidable la setmana musical, amb el recital que ens va fer al costat de Leonidas Kavakos al Palau, amb ella quasi l’acomiado i cal dir que de manera espectacular, ja que ella ha estat l’encarregada de interpretar la difícil, exigent i espectacular part solista de l’encisador concert de Xostakòvitx, on la pianista xinesa ha desplegat art, tècnica i sensibilitat interpretativa. Wang va tornar a mostrar tot el seu immens talent, si bé en un repertori ben diferent al de les sonates de Brahms. La seva força no deixa de sorprendrem veient la seva fràgil i estilitzada figura. En cap cas martelleja o maltracta el teclat del piano, desborda sensibilitat, extraient un so gran i molt ben projectat sense necessitat ni de ferir les orelles de l’oient, ni d’exhibir gests grandiloqüents per “épater le bourgeois”, Wang és precisa, detallista i sensible, quasi austera si no fos per uns vestits tan cenyits que sembla que hi vagi asseguda i unes sabates amb uns talons de vertigen que sembla que li haurien d’impedir tocar el piano amb comoditat, res de tot això, fa molt bona música i enlluerna amb tècnica i expressivitat.
El protagonisme del concert de Xostakòvityx, malgrat el títol, és quasi exclusivament del piano, però les intervencions de suport i els passatges concertants amb la insòlita trompeta (la resta de l’orquestra és exclusivament amb els instruments de corda) són originals, d’impacte sonor i bellesa compositiva garantida. Mireia Farrés, la trompeta solista de l’OBC, ha tornat a fer una demostració d’excel·lència d’aquelles que tant ens té acostumats i que amb el seu extraordinari domini tècnic i expressivitat musical exquisida és capaç de captivar a l’oient gràcies a uns sons dolcíssims en pianissim o a unes vertiginoses ornamentacions amb precisió virtuosística. Admirable conjunció la de Farrés amb Wang i no hem d’oblidar la complicada i magnífica tasca de l’orquestra, ja que el compositor, com és habitual en les seves obres, no els hi posa gens fàcil i l’OBC va estar en tot moment esplèndida, dirigida amb precisió, tensió i lirisme per Víctor Pablo Pérez que va fer lluir la calidesa de la secció de corda i va donar gran protagonisme a les solistes, sense deixar que l’orquestra quedés mai en un pla de discreció, Xostakòvitx no ho permet, els exigeix molt a tots.
L’aclaparadora interpretació de Wang i Farrés va motivar una allau d’aplaudiments acompanyats de bravos, que van tenir l’agraïda resposta en forma d’un deliciós bis, una delicadíssima perla, l’havanera de Ravel arranjada per a piano i trompeta. Molt millor que descriure el moment és escoltar-lo
A la segona part el protagonisme va ser per Sibelius i la monumental i incommensurable segona simfonia, que ha demostrat una vegada més que quan l’OBC està dirigida per un gran director, els resultats són extraordinaris.
Un so dens, ample, brillant i intens, i una interpretació molt dramàtica i potser excessivament tensa des del primer moviment, ja que l’immens i constant crescendo que s’inicia amb l’allegreto i que ha de culminar amb el grandiós i inspirat Finale, crec que no s’ha produït davant de la impossibilitat de tensar més una orquestra que sense treva va tocar amb una intensitat extrema.
Victor Pablo Pérez va extreure de tot el conjunt el millor, però també dels solistes que es van lluir amb unes intervencions molt belles per part de les fustes i espectaculars i brillants en els metalls, acompanyats per una corda ampul·losa, dúctil i entregada.
Sensacional impressió i gaudi intens, gràcies a una simfonia molt agraïda, però que sense una OBC en plena forma no haguéssim gaudit tant. El públic que no omplia del tot L’Auditori malgrat el programa i les solistes, va esclatar, lògic!
Us deixo l’enllaç per baixar-vos el concert. La transmissió és l’habitual dels diumenges pel matí, és adir exactament la mateixa que ha motivat aquest apunt, estic convençut que si la baixeu la gaudireu.
ENLLAÇ mp3 (un únic arxiu)
