La carrera precoç de Daniel Harding ha fet que, a punt d’arribar als quaranta anys, l’anglès ja porti cinc titularitats d’orquestra a l’esquena. L’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia, la seva formació actual, és un model a imitar, que combina músics de maduresa amb moltes cares joves, que salva algunes carències tècniques a base d’entusiasme, i que se sap liderada per una batuta a la qual obeeix cegament, de gest kleiberià i saviesa musical contrastada. Tot això va quedar palès en aquesta nova inauguració de la temporada Ibercamera, i ja en van trenta-una, un cicle de concerts en què el gestor Josep Maria Prat continua apostant per tot allò que li ha garantit èxit fins el present: intèrprets de tota la vida que ja sumen els aplaudiments abans de sortir a escena (Pires, Gergiev, Pollini) amb el repertori de sempre. No és la fórmula per la qual servidor mataria, però és quelcom que una ciutat com Barcelona ha de tenir als seus auditoris.

Amb la nòmina de pianistes d’Ibercamera propera a la jubilació, la promotora sembla tenir en Paul Lewis un dels seus futurs musts. Certament, tot i tenir encara molts anys de carrera per endavant, Lewis és un pianista de la vella escola, que mesura molt bé l’abast del seu repertori. Després d’haver gravat per Harmonia Mundi totes les sonates i els concerts de Beethoven, les darreres sonates de Schubert i els seus cicles principals de Lied, Lewis sembla haver interioritzat les partitures del geni de Bonn amb la ciència que mereixen. El pianista n’ofereix lectures obsessionades amb la claredat expositiva (menys Arrau i més Brendel, of course). Per això ens varen sorprendre alguns embarbussaments a les escales de l’Allegro con brio, molt ben acompanyat per Harding en el seu clima de joiosa fatalitat. El pianista ja va entrar en calent en un Largo molt ben cantat, d’una calma meditativa que ens va fer abandonar el planeta terra per uns minuts. Del Rondó me’n guardo pel record la intel·ligència amb què Lewis disparava el tema inicial, variat amb diferents staccati que en disparaven la força. Som davant d’un pianista excel·lent.

A la segona part, la Tità de Mahler, amb Harding dirigint de memòria, com déu mana, i amb un control total de l’orquestra. El director va travar molt bé l’inici del Langsam, schleppend, només torbat per alguna cantada de les trompes i una certa exageració en la sonoritat ocellaire del vent fusta. El Kräftig bewegt, d’altíssima jovialitat, amb el vals central molt ben ballat per un director encantat d’haver-se conegut: tot i això, els canvis de tempo sobtats van agafar l’orquestra en pilotes més d’una vegada. La fanfàrria fúnebre del tercer moviment, Feierlich und gemessen, va ser el punt més flac de la interpretació: a banda de decisions musicalment pèssimes (com ara convertir el solo inicial del contrabaix en una intervenció a tutti o inventar-se glissandi inexistents en fagots i flautes), Harding no va captar en cap moment el somriure sardònic i mortuori que Mahler imprimeix en la partitura, convertida aquí en un mer exercici pseudo-operístic. La cosa va canviar a la fanfàrria final, en què el director ens va regalar un contrast de pell de gallina entre la tempesta inicial i el posterior adagio.

Després dels aplaudiments entusiastes, l’anglès va treure pit nacional amb una variació Nimrod d’Elgar inqüestionablement alentida i ensucrada. Als bisos, ja se sap, es perdona tot…

Tot i aquestes puntualitzacions, insistim, aquesta és una formació que es guanya el públic a través del seu entusiasme i ganes de fer música. Que n’aprenguin els inquilins de l’Auditori.