Kavakos va entrar un pèl fred al Palau, i vàrem notar alguns dubtes en les senzilles escales galants del Vivace ma non troppo de la primera sonata, en Sol Major. Salvades les incerteses, de seguida es va imposar el so marmori d’un intèrpret concentradíssim en fer música sense cap galanteria ni capricis d’egòlatra -sense mariconades, vaja- amb un domini del timbre prodigiós. En aquest primer moviment, el vibrat era pràcticament inexistent; en canvi, al segon els baixos venien impresos d’una vibració quasi exagerada, però sempre amb una intencionalitat expressiva. Wang intervenia sense cap errada, però amb unes dinàmiques sovint tímides i un timbre un pèl monòton: l’acompanyament, amb accents massa repetitius i marmoris, no se saltava del manual. Wang va millorar a la sonata tercera, en Re major, amb el violinista progressivament entregat a la causa: Adagio immaculat (quina música, per déu!), i una traca final al Presto Agitato d’autèntica palla i mocador. Calen més intèrprets que estiguin al servei de la música, com Kavakos.
Aplaudim finalment la generositat del duet, que van complementar l’exigent repertori amb tres generosos bisos: el Scherzo en Do Menor per a violí i piano del mateix Brahms, una endimoniada adaptació de la introducció del Petruixka i una peça alentida que desconec.
Va ser un molt bon concert, però ens delim d’imaginar què hauria pogut arribar a fer Kavakos si hagués tingut al costat un/a gran pianista!