Una formidable mostra del virtuosisme de la pianista Yuja Wang amb el violinista Leonidas Kavakos, en el sentit més estricte: brillant exercici tècnic sense saber què dir. Virtuosisme versus contingut o discurs estilístic. Poques vegades ha estat tan representada aquesta dualitat, que quan s’uneix genera actes d’art.

Meritori l’exercici de tocar les tres sonates per a violí i piano que Brahms va escriure en els seus anys de maduresa; uneixen un magistral equilibri entre el component melòdic del violí i l’harmònic i contrapuntístic del piano. Música d’una agradable introspecció, amb un lirisme íntim i mesurat, però alhora molt expressiu. I els dos músics en aquest intent ens van fer arribar amb rigor tot l’escrit, encara que en una dimensió –almenys en les dues primeres sonates op. 78 i op. 100– una mica impressionista. El violí de Kavakos, de so extraordinari, subtil i d’exquisida afinació, s’expressava, sentia el discurs, encara que una cosa així com en una parella en la qual no hi havia resposta per l’altra part per animar el joc. Yuja Wang, de delicadíssim toc, admirable pressió justa al teclat, precisió, respectava les dinàmiques i es manifestava en el forte més animada, encara que, tret d’algun rubato o ritardando ocasional, incapaç d’exercir un joc de tensions que no depenguessin del volum del so. És clar que en les dues primeres sonates no és fàcil articular l’expressió pianística, ja que hi ha molts passatges d’acords i arpegis, però és indispensable per saber què dir. Fins i tot en la núm. 3 en re menor, la més expansiva, el diàleg temàtic, en general expressat al violí, passava el piano desvirtuat en la seva intensitat expressiva. Una qüestió cultural, o depèn de la sensibilitat de l’intèrpret?