CRÍTICA

Data: 18 d’octubre

Mendelssohn és un dels meus compositors de capçalera des de sempre, però des que aquest proppassat setembre vaig visitar-ne la casa a Leipzig, i també la Gewandhaus, per mi ha pres una significació més especial. El seu famós octet, tan poc interpretat, és una veritable meravella i una peça d’orfebreria que vam tenir l’ocasió de sentir a la Sala Oriol Martorell en la versió de dos quartets catalans joves i excel·lents en el marc de la nova temporada de cambra, que promet molt.

Tots dos quartets, un de més jove i un de no tant, toquen a un nivell d’excel·lència molt remarcable. Primer va ser el Quartet Gerhard, integrat per tres nois i una noia que no devien arribar a la trentena, que va interpretar el quartet núm. 3 op. 18 de Beethoven. Amb una afinació perfecta i una gran compenetració entre tots quatre, van executar una interpretació més que reeixida. Tot i que els falta un punt de maduresa per acabar de tocar ben compenetrats del tot, el so va ser generós, brillant i ple de matisos. Només el quart moviment se’ls va descontrolar un xic i en alguns moments els instruments no s’acabaven de distingir prou, però això són minúcies que no resten ni un bri de bona feina per part del Quartet Gerhard.

Després va sortir l’Alard Quartet, amb membres més veterans, amb un so més incisiu i amb més maduresa interpretativa, que van executar els cinc moviments dels Etüden nach Kreutzer del compositor català Jordi Cervelló. Tot i que sóc força reticent a la música més rabiosament contemporània, he de dir que aquesta obra em va impressionar per la seva força trencadora i la seva valentia. Requereix uns intèrprets molt experts i amb un gran domini dels instruments. L’Alard Quartet va executar l’obra amb una gran seguretat i els quatre músics van demostrar una harmonia perfecta que es va traduir en un so brillant, ara dolç ara dur, que requereix a cada moment la peça de Cervelló.

A la segona part del concert va venir l’esperat octet. Els vuit músics van seure en una disposició semicircular, liderats pel primer violí de l’Alard Quartet. De seguida vam començar a notar com la genial música de Mendelssohn ens entrava i ens corria per les venes. L’octet, la formació màxima en música de cambra, ja voreja el límit d’una orquestra reduïda perquè el so de vuit instruments de corda fregada és molt intens i compacte i els dos quartets van tocar de manera perfectament harmònica, fent-se notar cadascun, però mai de manera excessiva. Era palès el lideratge absolut del primer violí, mentre els altres instruments li feien ara el contrapunt, ara l’acompanyament. Si bé en el primer moviment va haver-hi uns petits desajustos d’intensitat entre els instruments que difuminaven el so, el tercer i el quart van ser absolutament genials i brillants i el concert es va cloure amb una apoteosi sonora que va arrencar els aplaudiments més entusiàstics per part d’un públic entregat.

Però el que més em va agradar del concert no van ser les obres, sinó veure que Catalunya s’està convertint en un país punter en música de cambra. A l’estela del Quartet Casals, ja reputadíssim avui dia, van sorgint noves formacions joves d’un nivell excel·lent i altament competitiu. El país, doncs, dóna músics molt bons. A veure si això propicia la futura aparició d’orquestres a la mateixa altura d’aquestes formacions cambrístiques.