Agenda
Crítiques
El Liceu per fi ha rescabalat Verdi. El desè aniversari de la reobertura va dur una producció d’Il trovatore enviada de forma immediata a l’oblit, i, en el bicentenari del seu naixement, el compositor italià va patir la indignitat de no veure escenificada cap de les seves òperes. Ara, per celebrar els 15 anys del nou Liceu, una notable producció de La traviata ha inaugurat una temporada ja encetada, amb la inevitable fira de les vanitats d’aquesta mena d’actes, farcits de gent que no sol trepitjar mai un teatre d’òpera (tot sigui perquè obrin la cartera).
La traviata s’enlaira o s’estavella per la seva protagonista. Patrizia Ciofi va ser una commovedora Violetta servida per una veu que mai generarà entusiastes consensos, a causa de la fragilitat aparent de l’instrument (“Sempre libera” va ser un ardu combat) i la pàtina opaca que cobreix molts sons. Contra aquests límits lluita aferrissadament una intèrpret admirable que sempre posa tota la carn en la graella, i que posseeix tant un refinat sentit del fraseig com una expressivitat concentrada que llueix en moments de corprenedora delicadesa com “Dite alla giovine” o tot l’acte tercer. La plantositat, física i vocal, de Charles Castronovo van fer del seu Alfredo una òptima encarnació, amb un cant efusiu ben regat per delicades mitges tintes que van convertir el seu debut liceista en tot un èxit. La complicitat amb la seva partenaire va ser notable (la delicadesa amb què tots dos van arrodonir el duo de l’acte primer), tot i que la veu sana del tenor posava més en evidència els límits de la soprano. Curiosament, com Ciofi, Castronovo va renunciar al sobreagut no escrit (do per a ell, mi bemoll per a ella) de la seva cabaletta: per fer un esgarip desagradable, millor no intentar-ho, no deixa de ser una nota més entre centenars (molt vistosa, també és cert).
Vladimir Stoyanov, un baríton més segur més que no pas entusiasmant, va ser un sòlid Germont, amb una ben entesa rigidesa en la primera fase de la seva gran escena amb Violetta, i que va tenir bona cura d’aquest bombonet que és “Di Provenza”. L’equip de comprimaris aplegava interpretacions arrodonides –Toni Marsol com un Baró Douphol a qui el muntatge atorga un especial relleu, Gemma Coma-Alabert com a Flora, Miren Urbieta Vega com a Annina, Marc Canturri com a Marquès d’Obigny-, al costat de, malgrat físics agraïts, veus molt discutibles (Iosu Yeregui com a Doctor Grenvil, Jorge Rodríguez-Norton com a un amanerat Gastone). Aquesta mena de detalls també s’han de cuidar.
Un debut afortunat com el de Castronovo va ser el d’Evelino Pidò, responsable d’una versió que va avançar amb un ritme implacable i impecable. Amatent sempre als cantants, el director italià no va descurar la caracterització de cada escena (l’entrada de Germont va sonar especialment amenaçadora), subratllant detalls instrumentals o de textura sense perdre mai la visió global del discurs, aconseguint de pas una bona prestació de cor i orquestra.
Aquesta coproducció amb la Scottish Opera, la Welsh National Opera i el Teatro Real, estrenada el 2008 a Glasgow, arriba amb tota la força teatral dels millors muntatges de David McVicar intacta. L’austeritat un punt fúnebre del decorat únic de Tanya McCallin està més que dissimulada pels jocs de cortinatges i la il·luminació de Jennifer Tipton, que permeten donar la suficient varietat a les diverses ubicacions previstes pel llibret. L’opulent vestuari de la mateixa McCallin ens situa unes dècades després de l’estrena de l’òpera de Verdi i de La dama de les camèlies de Dumas fill que la va inspirar, alhora que deixa ben clar quin és l’ofici d’aquest grup de dones al qual pertany Violetta, sempre al servei d’homes de casa bona.
L’aparició, al preludi de l’acte primer, dels subhastadors que fan inventari dels bens de Violetta és un apunt cap al text de Dumas que McVicar no acaba d’explotar del tot després. L’element cabdal del muntatge, tanmateix, és la precisió de tiralínies amb què el director escocès explica la història, movent els personatges amb la màxima claredat i aportant una quantitat ingent de detalls, grans i petits, profitosos: la vulgaritat volguda de les dues escenes de festa; la incomoditat d’un rígid Baró davant l’aparició d’Alfredo, identificat de seguida com a rival; l’admirable gradació del duo entre Germont i Violetta; com aquesta, tot i la humiliació rebuda, consola un desesperat Alfredo al final de l’acte segon, un moment que ens ho va dir tot de la grandesa d’ànima d’una víctima que mor sense excessos melodramàtics. En la funció d’estrena, amb el seu glamur impostat, no era difícil copsar la trista ironia de com una història sobre la hipocresia opressora de la societat seria vista com un simple entreteniment d’una nit de tardor per part dels equivalents actuals dels personatges entre els quals intenta sobreviure Violetta.
