Amb els mateixos cantants principals de l’estrena a Madrid el 2001: la formidable contralt Sara Mingardo, el baríton Furio Zanasi i la soprano Adriana Fernández, i una reduïda orquestra, va tenir lloc al Liceu la presentació de l’òpera Farnace de Vivaldi. Això sí, en versió de concert, una modalitat que d’una banda permet centrar-nos en el musical, però que de fet allunya la proposta original pensada per a l’escena. Crec que un dels molt pocs capaços d’integrar tots els ingredients de l’òpera al musical és Wagner. D’altra banda, el lloc en què es fa té importància. L’òpera i la seva representació ha canviat amb el pas dels temps, i amb ella el públic i els escenaris. Potser cal modificar l’enunciat i és que el que canvia és la societat i amb ella el tipus d’espectacle... El cert és que avui no resulta fer música del Renaixement en un modern auditori,com no és adequat el Liceu per a l’òpera barroca. Dit això, cal consignar que hi va haver moments de bellesa, de bona integració de veus i orquestra, com un parell d’episodis corals, i el conjunt va estar inspirat per la bona musicalitat que Savall va saber imprimir en els assajos.

Aquest prolegomen planteja ja dos dels elements que van pesar de forma negativa en la versió que vam escoltar.No per no existir escena sinó que perquè els cantants, segurament amb menys assaig, estaven pendents de la partitura, i l’expressió se’n va ressentir en alguns moments. En aquest tipus de plantejament cal fer un esforç fins i tot complementari per arribar, ja que el gest musical del barroc no assoleix la projecció que exigeix una sala com aquesta. En el cas de Furio Zanasi, excel·lent baríton, va fer que l’expressió es limités, amb un punt poc compromès en frases del final. Mingardo va tenir més taules en l’assumpte, i a més àries tan boniques com Forse, o caro... de l’acte tercer li van permetre exhibir els seus recursos en un fraseig íntim, i amb caràcter en el gest musical. L’orquestra va sonar molt bé en la segona part (actes segon i tercer) encara que hi va haver seriosos desajustos d’afinació al primer.