Com s’enfronta un director d’escena a una òpera tan popular com La Traviata? Quina mirada pot aportar a una història immune als espòilers com la de Violetta Valéry i Alfredo Germont? Quin punt de vista original pot aplicar a la tragèdia inspirada en La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill? David McVicar va decidir ser “fidel a la partitura i sobretot a la intenció original de Verdi”, a un realisme més cru i menys romàntic. Així va concebre el director d’escena escocès La Traviata que va estrenar a Cardiff el 2012 i que demà arriba a Barcelona per inaugurar oficialment una temporada 2014-2015 que va començar al setembre amb Il barbiere di Siviglia.

McVicar, que va portar Agrippina al present si més no pel que fa al vestuari, no ha volgut actualitzar l’estètica de La Traviata perquè, diu, “el context moral” de la història va quedar desactivat “després de la Segona Guerra Mundial”. Segons McVicar, “ha desaparegut” aquell món del segle XIX que Dumas va definir com a demi monde i on dones com la Violetta “proporcionaven entreteniment i experiències sexuals a homes d’un cert estatus i posició econòmica”, ja fos com a preparació per a la vida de casat o com a aventura extraconjugal.

McVicar situa l’acció a finals del segle XIX i no a mitjans, com passava a l’obra de Dumas inspirada en la vida de Marie Duplessis. En qualsevol cas, ho fa d’acord amb el temps històric que s’ha consolidat com a norma en aquesta òpera i ben lluny del luxe versallesc del segle XVIII que Verdi es va veure obligat a reproduir a La Traviata quan es va estrenar a Venècia l’any 1853, entre altres coses perquè la tradició operística del moment encara era poc amiga de representacions realistes i contemporànies. Com diu McVicar, l’ostentació d’un palau de Versalles, on semblava que les cortesanes eren felices i poderoses, té “poc a veure amb el París del segle XIX”, que és el que volia reproduir Verdi.

Un festa obscena i salvatge

Aquelles dones, que l’eufemisme del segle XIX identificava com a cortesanes, sovint eren prostitutes de luxe mantingudes per un sol home, però que en qualsevol cas vivien sotmeses a una dominació de classe i de gènere. Així era la Violetta, una dona malalta de tuberculosi que deixa la protecció del baró Douphol per viure amb l’Alfredo, un home que no pot renunciar als codis morals de la seva classe.

Aquest és un dels aspectes que McVicar vol destacar. “Definir la diferència de classes entre aquells homes i aquelles dones es fonamental per explicar La Traviata ”, diu el director. Per això, fuig de la glamurització i, per exemple, mostra les festes de la Violetta com a manifestacions d’obscenitat masculina on l’actitud dels homes evidencia que allà “no hi ha cap dona respectable”. “Serà una festa salvatge”, adverteix.

Per tirar endavant aquesta Traviata “despullada d’elements superflus”, McVicar compta amb la complicitat de la direcció musical d’Evelino Pidò i amb un doble repartiment format per les Violettes Patrizia Ciofi i Elena Mosuc, i els Alfredos Charles Castronovo i Leonardo Capalbo, tots dos debutants al Liceu. “És una Violetta molt sincera, i aquí té realment la importància que necessita. Tot està preparat perquè ella pugui explicar la seva història”, diu Ciofi, que destaca l’oportunitat de fer d’aquesta Violetta “un personatge molt real”. Per Castronovo, la clau de tot plegat està en uns assajos que han sigut “una experiència molt especial, treballant amb la veritat i amb l’essència de les emocions”. “Les nostres veus i les nostres emocions són les nostres eines”, assegura el tenor nord-americà.

Increment d’abonaments

De La Traviata se’n faran dinou funcions, onze del 14 al 29 d’octubre i vuit del 8 al 18 de juliol. La direcció del Liceu espera que sigui un dels títols amb més públic i que confirmi la tendència apuntada amb Il barbiere di Siviglia, que va arribar a un 87% d’ocupació. De fet, després de set anys de caiguda continuada dels abonaments, aquesta temporada se n’han venut 16.291, un increment net d’un 4,5% respecte al curs anterior, tot i que lluny de les xifres de fa set anys.

L’estètica de la dominació sexual

Un dels subtextos de La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill és la dominació de classe que exercien els homes sobre unes dones tancades en una mena de gàbia d’or en què la seva única funció era atendre les demandes sexuals masculines que la moral del segle XIX no tolerava en el matrimoni. David McVicar ho té molt present en la seva Traviata, sobretot en l’estètica que ha triat, que pot recordar pintures de John Singer Sargent i Gustave Courbet. Són referents -també Dumas- que va tenir en compte el cineasta francès Bertrand Bonello a L’apollonide (Casa de tolerància), una pel·lícula del 2011 que també despulla aquell demi monde i en la qual, com passa a La Traviata, la imminència de la mort plana sobre la història.