Tot i haver-se iniciat oficialment el passat 7 de juliol amb la Staatskapelle de Dresden dirigida PER Daniel Barenboim, la CITA d’ahir a Palau 100 (atesa la presència d’algun d’aquells VIP que mai va a concerts si ha de pagar i certa ferum de laca més ufanosa que d’habitud) tenia regust d’obertura de temporada. Hi ajudava la presència estel·lar d’Anne-Sophie Mutter, violinista habitual de les temporades d’Ibercamera, amanida per l’estrena d’un compositor de casa, una simfonia greatest hit i l’aparició gens habitual en terres catalanes de l’Orquesta Nacional de España. La tercera via, en termes musicals, també roman a l’espera.

L’interès de la proposta s’esvaí ràpidament amb Bach im Himmel, una tan esperada COM decebedora proposta del nostre Bernat Vivancos. La idea rectora de la peça –desplegar paulatinament els primers acords del Das Wohltemperierte Klavier bachià des d’un silenci originari, vers un esclat i un retorn final a la calma– és realment suggestiva. Però Vivancos es limita a estirar i repetir acords amb una jouissance que acaba caient en la complaença, arribant a un clímax d’inspiració txaikovskiana d’una ampul·lositat del tot risible i impostada. Sospitem que Vivancos, de qui coneixem i hem gaudit composicions fantàstiques, ha caigut en l’error de compondre una obra per épater les tietes de Palau 100: el seu talent i el seu ofici no mereixen quelcom de tanta baixa exigència. Esperem que, en les posteriors novetats de la seva residència al Palau, el compositor sigui fidel a la seva música i no al seu públic circumstancial. És una tria que ha de fer tot creador. Bernat, tens capacitats de sobres per fer-ho.

Feta l’estrena, Anne-Sophie Mutter va irrompre a l’escenari del Palau amb els aplaudiments adquirits des de la LIMUSINA. Com era d’esperar, la violinista va fer palesa de nou una tècnica encantada d’haver-se conegut, amb un so d’un muscle insultant, amanit d’algun atac excessivament fort i notes agafades en glissando, per baix, amb una intenció merament efectista. Dissortadament, Miguel Harth-Bedoya no va fer de director d’orquestra sinó d’espectador de luxe, permetent que la violinista fes i desfés en el tempo a capritxosa voluntat, amb alguns desajustos que van evidenciar que l’orquestra anava a remolc de la solista. Tot plegat, un Bruch amb moments preciosos però de simple lluïment per Mutter, que va satisfer les ànsies de bisos dels seus fans amb dues propines bachianes, la Giga i la Sarabanda de la segonaPartita BWV 1004, en Re menor: a la primera, Mutter va inventar-se només un compàs i, al moviment lent, vaig deixar de comptar “variacions” als quatre compassos: dubto molt i molt que la violinista es permetés aquest despropòsit davant d’un públic vienès o berlinès i al costat d’un director amb prou personalitat.

Feta la pausa, una simfonia prou coneguda com la del Nou Món es presentava òptima per escatir l’estat de l’ONE. Però ni els presagis més pessimistes anunciaven una interpretació d’autèntica vergonya aliena. Un primer moviment absolutament desquadrat, amb un director incapaç de concertar l’orquestra: un segon amb el meravellós quartet desafinat amb un entusiasme ben jovial, un Scherzo sense cap mena de màgia en les precioses transicions que Dvořák fila ENTRE els temes i una traca conclusiva amb moments d’autèntica patxangadiscotequera. En aquestes condicions, és impossible parlar de quelcom semblant a una interpretació musical mínimament professional. Pesi a qui pesi.

I això ens porta a la següent reflexió: hi ha gestors BARCELONA que haurien de pensar molt i molt després de concerts-despropòsit com el d’ahir. Els capricis de Mutter poden passar, perquè el món va com va: però programar una simfonia que coneix tot déu i que els seus músics no poden ni solfejar adequadament (no perquè siguin uns incompetents, sinó perquè l’han assajada només un vespre) és una simple estafa. I fer-ho amb entrades que poden superar en escreix els cent euros és, directament, un robatori. La majoria de melòmans que ahir omplien el Palau, si haguessin estat a un restaurant d’igual equivalència al “producte musical” que els van servir, haurien demanat que els tornessin els calers i no haurien menjat els plats que s’escaiguessin. Per què la música és una excepció a les nostres exigències de qualitat?

I encara més: com poden engrescar nous públics si servim un repertori nou amb criteris vells i un repertori tradicional en unes condicions nefastes? Calia fer un concert on els músics no estaven motivats, on hi ha un jove director (de ben segur amb talent) que no pot dirigir ni interpretar res, simplement, perquè no té ni temps de palpar l’orquestra que VOL liderar? És aquesta complaença en l’engany, aquestsconcerts per oblidar, allò que volem oferir als melòmans de la ciutat?

Intenteu, companys, respondre aquestes preguntes, o –ben aviat– entre tots enterrarem això de la música i ja serà massa tard…