El Cor Madrigal (foto d’arxiu)

Feia mesos, potser més d’un any, que el Cor Madrigal no feia un concert a cappella, amb repertori a mida, triat i volgut. La temporada passada ens va regalar actuacions memorables en produccions simfonicocorals amb orquestra, compartint escenari amb altres cors: rèquiems, oratoris, grans misses… I enyoràvem l’essència d’aquest cor admirable que lidera amb mà destra i ferma Mireia Barrera, una de les millors directores que ha donat mai aquest país; aquells recitals de música coral, poètics, refinats, un xic elitistes, i amb un alè tan especial. Els històrics del món coral em diuen que el Madrigal mai no ha perdut aquell esperit fundacional que li va infondre Manel Cabero, un dels patriarques del món coral català (i que, per cert, era present ENTRE el públic d’aquest concert, amb l’oïda alerta i el somriure murri de sempre), quan el va fundar l’any 1951. El món ha canviat radicalment, però la veu del Madrigal manté una fermesa, un compromís, un rigor i una solvència plàcidament enlluernadors: fermesa de principis; compromís amb el país i amb els seus artistes; rigor en les formes; i solvència absoluta en la música que fa. Aquest concert ens va reconciliar amb el Madrigal íntim, sobri, delicat i precís: amb l’essència del Madrigal.

L’església de Sant Felip Neri de Barcelona va ser l’escenari escollit pel Cor Madrigal per INICIAR la nova temporada, lluny de cicles, programadors i equipaments, de repertoris llaminers i grans promocions, recuperant i exhibint la independència artística que sempre l’ha caracteritzat. Davant d’un públic reduït però devot, va oferir un repertori de delicadeses corals d’autors nòrdics i de compositors catalans del segle XX i actuals. L’obra més sorprenent i seductora va sonar al principi del concert: El campanar del meu poble, una cantata per a cor, narrador i campana de Veljo Tormis basada en textos de Fernando Pessoa i fonamentada en melodies folklòriques de les zones rurals de l’oest d’Estònia hàbilment adobades amb l’estil auster, de senzillesa aparent (només aparent), propi d’aquest insigne compositor estonià actual. La campana (una de sola, que feia la nota Sol i que tocava des dels peus de l’església el percussionista Marc Cabero) sonava COM a al·legoria enyoradissa d’un espai natural i poètic, i com a pal de paller d’una música tendra i altament evocadora que ens TRANSPORTA a un món de fred i flocs de neu, d’esclops i galtes roges, d’aire net, fragància de molsa i mars infinits. Magnífics el narrador, les solistes i la lectura reposada, quasi contemplativa que en va fer Mireia Barrera. Tota una descoberta. La primera PART es va completar amb Esti Dal (Cançó de capvespre) de Zoltán Kodály, un clàssic del repertori coral, i amb l’aspraSuite de Lorca del compositor finlandès actual Einojuhani Rautavaara, que va sonar precisa i misteriosa com mai no l’havíem sentit.

La música d’autors catalans va omplir la segona PART; però no pas amb les obres habituals o més populars, sinó amb peces gairebé inèdites, petites joies secretes, orfebreria sonora delicada i subtil; peces de Joaquim Serra (Capvespre), Ricard Lamote de Grignon (un fragment de L’aire daurat), Mariona Vila (una finíssima cançó sobre poesia de Vicent Andrés Estellés), harmonitzacions de melodies populars dels Països Catalans d’Òscar Esplà, David Padrós, Xavier Puig i Manuel Oltra (amb una bellíssima Cançó de bressol, i una guspirejant versió de Margarideta, que es va haver de bisar), i que es va cloure amb una sardana coral d’Enric Morera, Les neus que es fonen, en la qual el Madrigal va mostrar musculatura vocal i alhora refinament sonor.

Un repertori i un concert que van permetre fruir d’algunes de les grans virtuts del Cor Madrigal: veus robustes i esmolades, capaces, però, de les exquisideses tímbriques més subtils, i amb una flexibilitat sorprenent. Són inaudits els pianíssims que és capaç de fer aquest cor: autèntics fils de veu però plens de força i tensió. Tot i la formidable dotació tècnica, evident en tots i cadascun dels seus trenta cantaires, en el Madrigal no destaca cap veu: totes es fonen com camaleons sonors en un sol i únic color bellíssim, tornassolat i amb personalitat, sovint inconfusible. Però allò que més impacta del Madrigal és la unanimitat, aquesta MENA de tàcita disciplina: és un do que tenen els seus membres, no gens fàcil d’aconseguir, que els converteix en una mena d’exèrcit sonor d’elit, i que ho multiplica tot, i ho fa bell, consistent, sòlid, assertiu. I converteix les seves interpretacions en experiències especials i commovedores.