G. Rossini. Il Barbiere di Siviglia. Mario Cassi (Figaro), Annalisa Stroppa (Rosina), Juan Francisco Gatell (El comte d’Almaviva), Carlos Chausson (Bartolo), John Relyea (Basilio), Manel Esteve (Fiorello), Marisa Martins (Berta). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. G. Finzi: dir. Mus. Joan Font (Comediants): dir. Esc. Gran Teatre del Liceu. 16-09-2014.

Que una de les òperes més importants del repertori occidental, Il Barbiere di Siviglia, es programi com a aperitiu de la temporada 2014-2015 del Liceu (que tindrà el seu pompós inici el 14 d’octubre amb La Traviata) i que –al seu torn– l’òpera de Rossini no visités el coliseu barceloní des de 1991 ens demostra que la “Rossini Renaissance” dels anys 80, a la que es referia el professor Roger Alier al programa de mà d’aquesta representació, no ha acabat de ser complerta ni del tot reeixida. Es programa ben sovint, és cert, però tinc la sensació que els melòmans del planeta encara no han abandonat la imatge (un pèl certa, però descomunalment estrafeta) del compositor de Pesaro com un bon vivant de la música, un mer epígon del mozartianisme a Itàlia en versió gandula i xumba xumba: un compositor –en definitiva–que ni gestors ni directors artístics s’acaben de prendre seriosament.

El prejudici no només el desmenteixen els pentagrames genials de qualsevulla òpera rossiniana, sinó la pervivència i interès d’un teatre cantat que també vol ser retrat d’una època plena de tensions socials. Cal recordar que l’opera buffa és un gènere còmic, però sota el seu histrionisme aparent s’hi amaguen assumptes d’una serietat ben crua. A Il Barbiere n’hi ha a cabassos: primer, el centre dramàtic de l’òpera –Rosina– una noia obligada a casar-se amb un vell xacrós i indesitjable, una jove que mostra tota la murrieria, però també la dignitat de la femella del XVIII (recordeu Blonde al Serrall: “Ich bin eine Engländerin, zur Freiheit geboren!”). Aquesta ànsia de llibertat contrasta, no obstant, amb els romanents d’una societat feudal en què per exemple, Almaviva pot acabar casant-se amb la noia que vol perquè, a banda d’amor, té cabassos de pasta per comprar frares i buròcrates.

La filosofada ve especialment a tomb per aquesta producció de Comediants, una posada en escena que repeteix mimèticament tot allò d’aparentment frívol que hi ha a Il Barbiere. Joan Font trufa l’escenari de figurants innecessaris que ens distreuen de la trama, retrata Rosina com una petita Marylin consentida i Figaro com un esbojarrat Quixot, i té una autèntica obsessió per fer dansar hiperactivament els seus actors-cantants, calgui o no s’escaigui. El director de Comediants té traça creant escenes d’humor, com la conversió del clavecí en vaixell del segon acte o el recurs (ja massa habitual en les seves produccions) d’alentir mecànicament els gestos dels actors al simpàtic Ah, qual colpo inaspettato! Però, tot i això, no veiem en aquesta producció cap tipus de lectura, cap interpretació del text, res a dir sobre l’ànima dels personatges que no siguin gests que s’esvaeixen ràpidament.

Pel que fa les veus, comencem amb les bones notícies, perquè cal aplaudir i celebrar novament el Bartolo sensacional de Carlos Chausson: als 64 anys, el baix aragonès manté un instrument en salut, dispara les síl·labes amb una exquisidesa difícil d’igualar i manté el tremp bufonesc intacte. Qualsevol baix que pretengui estudiar el cant rossinià hauria de córrer al Liceu a contemplar l’art d’un cantant amb una carrera impecable. Fantàstic també el baix canadenc John Relyea, un Basilio de timbre insultant i carnós, que va esculpir una Calunnia plena de matisos, sense l’habitual tendència a histrionitzar la mala baba del personatge. Juan Francisco Gatell va ser un bon Almaviva. La veu no és gaire potent, però la línia de cant llisca notablement. El tenor de La Plata ens va espantar amb algun agut escanyat i badades en l’afinació quan ornamentava l’Ecco, ridente il cielo, però va anar de més a menys signant un Cessa di più resistere notable. Annalisa Stroppa té un timbre fantàstic per Rosina, tot i que el va tacar amb alguna apertura excessiva a l’agut: una direcció d’actors que hagués insistit en la seva riquesa teatral, de ben segur, ens hauria donat moltes més alegries interpretatives. El mateix podem dir de Mario Cassi, un Figaro molest pel seu continu posat d’ocurrència, però més tibat que un pal de paller, fet d’aguts d’estómac (i amb un sentit de la llibertat textual un pèl postmoderna, haig de dir: vaja, que s’inventava el text). La direcció artística del Liceu continua fent bé atorgant papers secundaris –com Berta i Fiorello– a cantants competents del país com Marisa Martins i Manel Esteve.

L’orquestra del Liceu va sonar prou bella (excepte alguna badada al metall) i Giuseppe Finzi va dirigir amb correcció, malgrat algun desajust a les peces concertants i algun instant de poca empatia respirant amb els cantants. No obstant això, hi havia –en l’ambient general– poc pathos en aquest Barbiere. L’obertura no respirava en els silencis i els fenomenals crescendi rossinians no es feien de pianíssim a fortíssim, sinó de mezzo forte a súper forte. Tot, em temo, producte de l’alegria constant que venia d’escena.

Esperem no tornar a passar tants anys sense Barbiere i que, quan torni, Rossini es prengui més seriosament…