Il barbiere di Siviglia Autors: Gioacchino Rossini, amb llibret de Cesare Sterbini basat en l’obra de P.A. Caron de Beaumarchais Intèrprets: Mario Cassi (Figaro); Juan-Francisco Gatell (Comte d’Almaviva); Annalisa Stroppa (Rosina); Carlos Chausson (Dr. Bartolo), John Reylea (D. Basilio); Marisa Martins (Berta); Manel Esteve (Fiorello/Oficial); Cor i Orquestra del GTL Director del Cor: Peter Burian Director musical: Giuseppe Finzi Producció: Comediants, amb els teatres de Houston, Bordeus, Opera Australia i Canadian Opera Company Direcció d’escena: Joan Font Escenografia i vestuari: Joan Guillén; llums: Albert Faura Lloc i data Gran Teatre del Liceu (14/IX/2014)

Les circumstàncies que tots sabem han portat el Liceu a anticipar la seva inauguració oficial en ple i calorós setembre, però afortunadament amb una obra refrescant, divertida i de bellesa musical inqüestionable, que és el que li ha donat la fama. El Liceu ha utilitzat en aquesta ocasió la producció de Comediants, dirigida per Joan Font, amb un bon equip de cantants, i per tant cal recomanar vivament l’ocasió de retrobar-se amb l’òpera de Rossini, que feia massa anys que faltava del teatre. La producció de Comediants, una mica en la línia de les de Dario Fo, peca de l’excés d’incidències secundàries, amb una mena d’hòrror vàcui que sembla motivat per una falta de fe en la comicitat espontània de l’obra, afegint incidents constants, personatges que no s’estan quiets i fins i tot un gran llum que intenten aixecar al mig de l’escenari uns incompetents que acaben fent-la caure maldestrament. La presència constant d’una mena de vídua amb mantellina, el tràfec de personatges superflus per l’escenari (movent diverses vegades el clavecí gegant, que en un moment acaba sent una barca)... no són cap aportació de pes a la comèdia de Beaumarchais i únicament els moviments rítmics dels personatges del concertant final del primer acte i poca cosa més podem anotar com a importants. Tots els personatges s’enfilen en un moment o un altre a llocs més alts dels que poden resultar-los còmodes.Com sol passar en aquests casos, un cop s’han gastat les “idees gracioses”, la segona part de l’obra s’ajusta més a la normalitat. L’espectacle de Comediants no molesta gaire i es pot admetre en clau humorística, però el triomfador de la funció és, com sempre, Rossini. Assenyalem per ordre d’efectivitat escènica el magnífic Dr. Bartolo de Carlos Chausson, amb una llarga carrera de baix bufo a l’espatlla, i que configura un Bartolo exemplar, i no sols en el moviment escènic sinó en la qualitat del cant. Més que notable el Don Basilio de John Trelyea, a qui no havíem vist mai amb la ductilitat i la gràcia amb què va cantar la famosa ària de La calunnia i les seves intervencions en el quintet Buona sera! Va estar força remarcable la Rosina de la mezzosoprano Annalisa Stroppa, amb algun defecte aïllat en el primer acte, però eficaç i generosa en el segon. Elegant i musical el tenor Juan Francisco Gatell, que va cantar amb gran domini de recursos la famosa ària d’Almaviva Cessa di più resistere, que durant molt temps no es cantava (el primer de recuperar-la va ser el nostre Eduard Giménez, als anys setanta). El paper de Berta (que hauria de ser de soprano en la versió original), la va cantar molt bé i amb molta eficàcia de moviments la mezzo Marisa Martins. Bé Manel Esteve (Fiorello i Oficial) i molt bé el cor, que es mou i canta amb eficàcia, i excel·lent el rendiment de l’orquestra, dirigida pel competent i conegut Giuseppe Finzi. El públic va aplaudir la producció i l’obra va acabar no amb entusiasme, però sí amb la satisfacció general dels espectadors.