FERRAN SENDRA

Escenografia senzilla 8 Una de les escenes del muntatge de Joan Font de l'òpera 'Il barbiere di Siviglia'.

Una elecció apropiada per obrir una temporada amb segell popular. Il barbiere di Siviglia, òpera bufa mestra de Rossini, va tornar ahir a l'escenari del Liceu 23 anys després de la seva última aparició. I ho va fer passada pel tamís del colorista essencialisme escènic de Joan Font de Comediants i el de la direcció musical de Giuseppe Finzi. El minimalista muntatge va acabar rebent els aplaudiments del públic que va disfrutar de la trama assentada en una variada paleta de sons vocals, captivadores melodies i belles ornamentacions al servei de la teatralitat de l'obra.

Un repartiment desigual, amb diversos debutants al coliseu, va aconseguir superar el repte d'aquest retorn convertit en pròleg d'un curs que s'inaugurarà oficialment el 14 d'octubre amb La traviata, coincidint amb la celebració dels 15 anys de la reobertura del Gran Teatre. El públic va aclamar, tot i que sense excedir-se, els participants d'aquesta representació que tindrà set funcions més fins al 25 d'aquest mes. Els aplaudiments van recolzar el treball dels principals protagonistes i de Finzi, que va brillar també com a clavecinista. L'orquestra i el cor, dirigit pel nou titular de la formació Peter Burian, també van rebre la seva recompensa, així com Font i els seus col·laboradors, encara que amb alguna lleu esbroncada de fons.

L'expectació per veure la funció inicial, precedida per una intensiva campanya de màrqueting en perruqueries i restaurants italians de la ciutat, es va palpar en l'ambient, tot i que la funció es va fer molt d'hora. L'aforament va arribar a un 91% d'ocupació i les vendes anticipades per a les pròximes funcions ja superen el 80% gràcies al ganxo del títol.

La producció de Comediants, estrenada amb anterioritat a Houston i Bordeus, teatres coproductors juntament amb Opera Australia del muntatge, era un dels estímuls per atraure els espectadors que ja coneixien les exitoses incursions del grup en obres de l'autor com La Cenerentola o L'italiana in Algeri. Partint de l'estètica del grup, Font imposa una escenografia de línies senzilles, obra de Joan Guillén. Un gran piano presideix l'escena on es desenvolupa aquesta història d'aparences i enganys basada en una comèdia de Beaumarchais.

L'esforç més important se centra a aconseguir, per mitjà d'un vestuari asimètric i colorista i l'ajuda de màscares i disfresses pròpies de la commedia dell'arte, que el perfil de cada protagonista surti espontàniament responent al ritme que marca la partitura. A la vegada, el muntatge intenta que el treball dels cantants no es vegi entorpit per seqüències gratuïtes. Però hi ha un cert encartronament que resta fluïdesa a la comicitat d'un espectacle que té bones idees i algunes coreografies elegants, tot i que li falta un pas més per acabar de ser sòlid del tot. Gestos com el de les claus, com a símbol del poder opressor, funcionen bé però és finalment la força musical la que emergeix amb tot el seu poder.

200 FUNCIONS / En el capítol de les interpretacions destaca l'incombustible Carlos Chausson, que encarna el mesquí Doctor Bartolo. El veterà baix baríton, amb més de 200 funcions amb aquest paper, va oferir un mostra de bon treball. Va ser del millor de la vetllada al costat de John Relya, que compon un intrigant professor de música Don Basilio de molts quirats. Els joves enamorats Rosina (una aclamada Analissa Stroppa, de veu petita encara que ben modulada) i el Comte Almaviva (un Juan Francisco Gatell, amb segurs aguts i un bon dibuix del personatge) es van desenvolupar amb correcció. La mezzo va defensar una àgil interpretació d'Una voce poco fa i es va lluir mostrant una bona vis dramàtica.

Mario Cassi, que va ser presentat com un referent en el rol de Fígaro, va mostrar alguns alts i baixos i la falta de picardia que exigeix el seu carismàtic personatge. La seva aparició amb la popular ària Largo al factótum della città va provocar els primers aplaudiments de la funció. Marissa Martins i Manel Esteve van complir de sobres en les seves breus aparicions com a Berta i Fiorello.