Cerca de crítiques

Enquesta

L’homenatge excels de l’Orquestra i el Cor del Montsalvat

13/9/2014 |

 

Programa: 'Homenatge als defensors de Barcelona' de l'Orquestra del Montsalvat

Lloc i dia:Basílica de Santa Maria del Mar, 12 de setembre de 2014

 

L’Orquestra i el Cor del Montsalvat es consoliden i aconsegueixen transmetre els valors simbòlics que s’havien proposat  per homenatjar les víctimes de Barcelona el 1714, amb el Rèquiem de Cherubini i la Cinquena de Beethoven. L’èxit de la proposta rau, a més, en l’escenari, Santa Maria del Mar, i en l’encert de Vilamajó i Prat de buscar intèrprets de gran categoria del nostre país.

L’any 1989, la Novena Simfonia de Beethoven va ser interpretada a Berlín després de la caiguda del mur. Era un cant a la llibertat després de la segregació que havien patit Alemanya i la ciutat de Berlín amb la imposició del comunisme a la part oriental. Ahir, el 12 de setembre, després de la V de Votar i Voluntat que els catalans vam omplir a Barcelona, l’Orquestra del Montsalvat va voler fer un gest simbòlic paral·lel a l’alemany amb la interpretació de la Cinquena, la simfonia més enèrgica del compositor de Bonn. És un cant a l’optimisme i la perseverança que demana el nostre present, un destí encoratjador que hem de perseguir per aconseguir la llibertat. Però la proposta instrumental historicista liderada per Francesc Prat i les veus que havia dirigit intensament en els darrers dies Lluís Vilamajó van encetar al concert amb una obra que rememorava el nostre passat funest, amb el Rèquiem en do menor de Luigi Cherubini (1760-1842). Un homenatge als defensors de la ciutat, a la vora del Fossar de les Moreres (l’escenari estava disposat de forma paral·lela al Fossar, al centre de la Basílica).

L’orquestra i el cor van esdevenir la dansa d’escollits davant d’una obra monumental, que en el seu moment es convertí en un referent, el Rèquiem en do menor per a cor i orquestra de Luigi Cherubini. L’orquestra va sonar amb una dolçor difícil d’aconseguir, des de la primera nota fins que, a l’”Agnus Dei”, el so es va anar extingint. L’any 1817, el cor mixt va despertar polèmica, amb presència de dones per a les seccions de sopranos i contralts, en lloc de nens, com era habitual encara a la primera meitat del segle XIX. Per representar aquesta obra s’ha creat el Cor del Montsalvat, integrat per 28 solistes vocals amb una alta solvència i prestació professional. El cor va saber defensar la seva presència al costat de l’orquestra, amb una finor i una dicció perfectes, un ús dels reguladors extraordinari i un fraseig excels. Gran solvència en veus que formaven un sol bloc sonor, amb unes sopranos que van mantenir-se en l’elegància, sense cap estridència per part de cap corda -ni del cor ni de l’orquestra. Un conjunt que va saber transmetre solemnitat. Cal destacar que al “Graduale”, els solistes van fer una feina excepcional. La tasca de Lluís Vilamajó no ha estat la de polir diamants en brut, ja que els professionals li han arribat amb la màxima formació i experiència, tot i la seva joventut, en termes generals, però sí que ha estat la de saber escollir els millors cantaires. Per això hem de valorar la seva tasca de forma molt positiva, més enllà de l’excel·lent resultat que va obtenir als assajos i que va captivar un públic conscient de la transcendència de la música en el moment històric que vivim.

Santa Maria del Mar té una acústica complexa per la seva immensitat, ni massa seca ni amb massa reverberació, que va afavorir el cor, en disposició més elevada, en un conjunt tan ben amalgamat que cor i orquestra eren una sola veu immensa, majestuosa, reivindicativa. Franscesc Prat ballava a la tribuna amb uns moviments exagerats, però clars i efectius. Un espectacle que contrastava amb l’estatisme dels músics i el cor. 300 anys i un dia després que Barcelona caigués, l’Orquestra del Montsalvat volia realitzar “un homenatge en forma de missa de morts per honrar i passar amb la litúrgia adient el dol dels màrtirs anònims de la defensa catalana”. Els aplaudiments van arribar tard, després d’un minut de rigorós silenci, guiat per la tensió dramàtica que va saber mantenir Prat, l’esperada després d’interpretar un Rèquiem.

Pere Arquillué va aparèixer a l’intermezzo amb un talent incontestable. Va llegir un fragment de L’arxipèlag de Friedrich Hölderlin (1770-1843) que es podria convertir en un manifest del Romanticisme. Les paraules teixien un discurs que unia el sentiment patriòtic, un esperit comú que exalçava l’esforç de tot un poble que espera el dia en què, amb alegria, els temps nous guiïn cap a la llibertat. Un clam a Déu i a la Natura, o al Déu-Natura del Romanticisme i l’Hiperió (“ser U amb la Naturalesa”) en un neoclassicisme tan hölderlinià que aclamava l’antiga Grècia com a exemple de civilització victoriosa. La tríada Pàtria, Déu i Natura, tot un hit Romàntic, va aparèixer de manera encertada per il·lustrar el moment que vam viure: pel Tricentenari (Pàtria), per esdevenir-se a Santa Maria del Mar (Déu), i pels orígens de Montsalvat, que es troben a Montserrat (Natura).

Després de les paraules de Hölderlin, l’orquestra va aparèixer sola. La Cinquena Simfonia de Beethoven (1770-1827) estava a punt de convertir-se en un cant a la il·lusió d’una Catalunya lliure. La programació de l’obra volia anar més enllà del marcat caràcter fúnebre de Cherubini i, com va passar a Berlín, tancar simbòlicament un cicle. Era la mirada de l’endemà de la gran Via de l’Onze de setembre, un nou temps “carregat de la corresponent incertesa i commoció espiritual, agafa la forma d’una lluita amb el destí”. En aquesta obra “s’hi materialitza la lluita contra el fat advers amb la sobirana decisió de sobreposar-se als  entrebancs per assolir l’alliberament”. L’OM va convertir l’obra en un himne per al moment històric transcendent que vivim. La interpretació va ser memorable, amb uns vents que van saber mantenir-se a l’altura d’unes cordes amb una afinació correctíssima. Les dinàmiques i els frasejos van ser el punt fort, i el so avellutat dels instruments historicistes desplegava una dolçor que no estava renyida amb la contundència de la interpretació d’una obra joiosa, optimista, que va sonar amb la força que demana l’obra estrenada al Theater an der Wien, el 1808.

Cada cop hi ha més consciència que els concerts han de transcendir els monolítics auditoris i han d’arribar a la gent amb un afany de lligar la música amb el patrimoni i el paisatge i, en aquest cas particular, la història. És una proposta made in segle XXI, que crea un nou lligam entre la música i l’entorn històrico-cultural i patrimonial. En aquest cas, les dificultats tècniques han estat superades amb escreix gràcies a l’elecció d’un lloc tan emblemàtic com ho és la Basílica de Santa Maria del Mar, alhora que agraït. Celebrem el segon projecte d’una iniciativa amb tan substrat conceptual que, poc a poc, es va consolidant com una proposta puntera en qualitat al nostre país.

Aina Vega Rofes
Núvol