Cerca de crítiques

Enquesta

Montsalvat o la impossibilitat de la crítica

14/9/2014 |

 

Programa: 'Homenatge als defensors de Barcelona' de l'Orquestra del Montsalvat

Lloc i dia:Basílica de Santa Maria del Mar, 12 de setembre de 2014

 

El de crític és un ofici sense benefici: ningú no viu de la crítica musical, almenys en aquest país nostre. Però això no impedeix que la cosa no impliqui algunes reflexions prèvies. En primer lloc, cal estimar allò que serà objecte de la seva reflexió, i per això cal desmantellar tòpics com els que diuen que fan crítica els qui, frustrats per una experiència formativa prèvia, no han excel.lit en el camp criticat.

Tampoc no s’ha d’oblidar la utopia, perquè la ubicació en els diaris de la crítica sempre m’ha semblat desencertada: cultura? espectacles? (per quins set sous els diaris s’entesten a fusionar les dues seccions en una de sola?)… per ser justos, la crítica d’art -musical, literària, d’arts plàstiques o cinematogràfica- hauria d’incloure’s en les seccions d’opinió i, per això mateix, hauria de tenir una extensió lliure. Perquè aquest és l’altre problema: l’espai assignat sempre és escàs per a un exercici periodístic com el de la crítica, que requereix una part de descripció, a mode d’apunt del natural, i una altra d’argumentació. I això no pot liquidar-se en els pocs caràcters que les capçaleres ens assignen als “privilegiats” que podem exercir aquest noble ofici.

George Steiner deia en l’impagable assaig Real Presences que tota obra d’art és una crítica. Com considerar altrament els últims quartets de Beethoven si no és des de la perspectiva d’un home que lluita contra si mateix i amb un llenguatge que no pot percebre físicament? Com podem entendre el Rèquiem de Verdi si no és des de la lectura desesperada i angoixada d’un ateu davant del fet de morir? Com es pot escoltar el Pierrot lunaire de Schönberg prescindint de la sanguinolenta i lúcida lectura que el vienès fa d’un món en estat d’inanició? En aquests casos, el que pot fer un crític musical és analitzar per quines vies l’intèrpret d’aquestes obres (o de les que siguin) ha fet viable els codis compositius a l’espectador/oient d’avui dia. Orientar i valorar, sense oblidar que s’orienta i es valora a partir d’una obra (musical) que ja és, per si sola, una crítica. Però de vegades la cosa resulta ben difícil quan s’ha viscut una experiència estètica davant d’allò que depassa els formats d’un determinat gènere artístic.

 

El projecte de Montsalvat

Aquest preàmbul, que reprèn algunes idees que vaig publicar fa més de deu anys al diari Avui, (“Criticar la crítica musical”, 3/III/ 2004) ha de servir per entendre la meva incapacitat, o la meva limitació, a l’hora d’escriure una crítica com la que recentment he fet per a La Vanguardia del darrer concert de l’Orquestra i el Cor del Montsalvat, celebrat el 12 de setembre a la basílica de Santa Maria del Mar. Més enllà dels elogis que em suscita la interpretació de les obres escoltades, i que molt sàviament i amb fina argumentació va exposar en aquest mateix context l’estimada Aina Vega Rofes (L’homenatge excels de l’Orquestra i el Cor del Montsalvat), he de dir que concerts com el que vam viure la nit de divendres impedeixen emmascarar-se o arrecerar-se rere la disfressa del crític que, objectivament, analitza i comenta el que s’ha esdevingut en un acte determinat. Perquè l’experiència estètica, que no ha de ser aliena al crític, de vegades desborda aquella pretesa objectivitat.
La música és un art que traspassa fronteres, que va directa a l’emoció, i que connecta amb els credos artístics, ètics, estètics i fins i tot religiosos de cadascú. I el minúscul espai que els mitjans posen al nostre abast no sempre permeten que l’argumentació tingui l’extensió demanada per volcar tot el que voldríem dir-hi. Per sort, mitjans virtuals com Núvol permeten anar més enllà i dotar de tant d’espai com vulguem allò que volem dir.

No és el meu propòsit fer ara una crítica del tercer concert dels que Montsalvat ha ofert a Barcelona. L’Aina Vega ja ho ha fet i qui signa aquestes ratlles ha pogut també escriure al respecte a les pàgines de La Vanguardia. Però sí vull afegir que l’orquestra i el cor formats i presentats, i ara ja consolidats, són una realitat que hauria de merèixer tota l’atenció dels qui busquen en el concert quelcom més que una execució musical.

El compromís dels qui regeixen els destins de Montsalvat és de caire cívic, perquè s’adrecen a una ciutadania que pot fruir de la música en un context espaial de referència, si bé és cert que ni el Centre Cultural del Born ni Santa Maria del Mar no ofereixen les condicions acústiques per gaudir les obres programades en tota la seva integritat. Per això, i com ja he dit en alguna altra ocasió, esperem frisosos sentir l’Orquestra i el Cor del Montsalvat en espais ad hoc com ara l’Auditori o el Palau de la Música Catalana. Tanmateix, la idea de centrar el concert de divendres a l’entorn de l’onze de setembre i de programar una peça com el poc prodigat (i meravellós) Rèquiem de Cherubini a tocar del Fossar de les Moreres va tenir una emoció que anava més enllà del simbolisme o de la memòria històrica: va esdevenir memòria viva, gràcies a la tasca de Francesc Prat. Ignoro si el director català té creences religioses, però sí puc dir que em semblava, durant l’execució de l’obra, que Prat pregava mentre dirigia. Una pregària no necessàriament adreçada a un déu determinat, sinó a una realitat que ens transcendeix, i que potser volia arribar a l’experiència estètica del sublim, tan romàntica i pròpia dels temps en què Cherubini, Beethoven –el segon dels autors programats- o el Hölderlin de L’arxipèlag –un fragment del qual va ser llegit per Pere Arquillué entre les dues obres- escrivien les seves partitures. En aquest sentit, és digne de lloança que el projecte –o la realitat- de Montsalvat contextualitzin les peces interpretades amb un rerefons poètic que ajuda a entendre millor els textos i contextos de les peces programades.

Per la seva banda, Prat dirigeix en base a una concepció de les obres que respon a una deconstrucció i a una recomposició de les mateixes. La seva direcció no tan sols matisa i dibuixa a l’aire els detalls inherents a les partitures, sinó que demostra un estudi que ajuda a concebre-les com si es partís d’una obra nova, reviscuda gràcies a un estudi aprofundit. L’estructura motívica dels moviments que integren la cinquena simfonia de Beethoven va quedar despullada gràcies al treball de Prat, però va resultar excel.lentment cosida en una interpretació vibrant i propera a l’esperit original de la seva gestació. I això vol dir dues coses: en primer lloc, que Montsalvat ofereix unes lectures tan agosarades com respectuoses; i en segon que aquest respecte no és només cap a les partitures triades, sinó també cap al públic, amb ganes d’oferir quelcom nou, que va més enllà de les convencions dels concerts propis de les temporades regulars de casa nostra.

 

Conclusions

Deia al principi d’aquest article que d’acord amb el text citat de George Steiner tota obra d’art és una crítica perquè obeeix a la interpretació d’una realitat preexistent. Certament, Cherubini interpreta críticament la mort i la tradueix subjectivament en el seu Rèquiem, mentre que Beethoven ofereix la seva particular visió de la vida que l’envoltava en el moment de concebre la seva cinquena simfonia. Però el projecte del Montsalvat, definitivament (i feliçment) consolidat, ofereix també la seva visió crítica del fet musical encarnat en allò que convencionalment anomenem concert. I, anant més enllà, convida els espectadors al que ha esdevingut, almenys en els dos concerts en què he pogut escoltar-los, una veritable festa artística en què la poesia, la música i la força simbòlica de la pedra que és testimoni de part de la nostra història, es donen la mà. I això impossibilita la fredor analítica de la crítica musical. Perquè tota crítica escapa indubtablement a les emocions viscudes, sobretot quan ens han convidat a participar d’aquella festa a què feia referència.

 

JAUME RADIGALES
Núvol