Empori del lied, la Schubertíada a Vilabertran és, també, un paradís per als amants de la música de cambra. Dos dels més destacats solistes espanyols dels últims lustres, el pianista Javier Perianes i el violoncel·lista Adolfo Gutiérrez Arenas, van oferir un programa inconfusiblement romàntic amb una intensitat expressiva i una seguretat tècnica dignes de tota lloança.

Perianes és el nom més conegut, gràcies a una carrera fulgurant acompanyada per una brillant discografia, però Gutiérrez Arenas no es va quedar gens enrere, amb un so generós (capaç de plantar cara al piano quan es desfermava de forma torrencial) i un fraseig primmirat. La flexibilitat quasi improvisatòria de les Drei fantasiestücke op. 73, de Schumann, va ser el pòrtic perfecte a les turbulències de la Sonata núm. 1 op. 38, de Brahms. Sense trasbalsar l’equilibri formal de la peça, Perianes i Gutiérrez Arenas van subratllar el seu vessant més apassionat.

El retorn de l’‘arpeggione’

Una òptica darwinista de la història de la música afirmaria que l’ arpeggione va desaparèixer per no haver-se adaptat a les necessitats del seu entorn. Com a mínim, aquest estri oblidat va deixar com a rastre de la seva fugaç existència una partitura notable, la Sonata en la menor D821, de Schubert, adoptada tant per violoncel·listes com per violistes. Els dos solistes aplegats a la Canònica de Santa Maria es van recrear en el seu irresistible doll melòdic abans d’atacar amb ímpetu la Sonata núm. 2 op. 58,de Mendelssohn (en re major, no pas menor com indicava el programa de mà).

Les alternances -en alguns moments fins i tot el combat- entre els dos instruments van tenir moments memorables, com l’inici de l’adagio, amb els afirmatius arpegis del piano que donaven pas a una cantilena del violoncel que Gutiérrez Arenas va traduir amb unció. La mateixa unció que els dos intèrprets van aplicar en la propina, una de les Peces en estil popular, de Schumann.

Aquest magnífic concert obria el cap de setmana final d’una Schubertíada marcada per l’impacte colossal dels recitals del baríton Matthias Goerne. Un impacte, tanmateix, que no hauria de fer oblidar una programació feta amb cura i exquisidesa, en la qual conviuen artistes consagrats i valors emergents, i que un any més ha estat una de les perles de l’estiu musical català. Com a tal hauria de ser considerada i protegida.