CRÍTICA

• La veu de Frigolé acompanyada per la tiorba de Ruiz i la viola omplen l'església d'Estamariu

La soprano, Laia Frigolé, estrella del concert d'Estamariu Foto: ANA / E. G.

Un dels refranys més populars de la llengua catalana afirma que per la Mare de Déu d'agost a les set ja és fosc. Si és te en compte que l'horari solar va dues hores per sota de l'oficial, les nou, aquesta era una bona hora per a començar el concert de divendres a Estamariu. De fet, tot i el que exposa la dita, encara no era del tot fosc, com encara no s'ha acabat ben bé l'estiu, ni el Femap d'enguany. Però si que és cert que a aquestes alçades ja es comença a intuir-ne la fi de tot plegat.

El programa de la nit es va dedicar, majoritàriament, a la obra d'en Francesc Valls. Un músic que, per motius polítics , va haver de fugir del país. Simpatitzava amb el bàndol perdedor fet que va comportar que se li perdés la pista durant molt de temps. Ara, amb els actes commemoratius de la guerra de Successió, la seva figura s'ha vist reivindicada gràcies als estudis musicològics. Només cal fer un cop d'ull a la wiquipèdia, on l'any passat hi havia una entrada ben esquifida dedicada a aquest compositor, tot comparant-la amb l'actual. Així, si en la passada edició del Femap es reivindicava la seva missa Escala Aretina, en la present edició del festival s'han pogut escoltar diverses obres, especialment de caire vocal. De fet s'ha programat dos cops Ausente de tus ojos. Una composició que primer es va escoltar en el Femap d'enguany interpretada per una veu (la mezzosoprano Marta Infante) acompanyada d'una arpa (Manuel Vilas) i divendres es va escoltar en la veu de la soprano Laia Frigolé, la música de la tiorba de Balisanda Ruiz i la viola da gamba de María Elena Medina.

Mentre s'anava desgranant l'exigent repertori de divendres, les explicacions de María Elena Medina al voltant de la dificultat d'afinar la viola de gamba –recordin el terme caminar a gambades per descobrir que el terme gamba, lluny de referir-se a un crustaci, no ens és gens aliè a la nostra llengua– i la tiorba. La pell dels animals, amb la qual es fan les cordes, es pot dilatar amb la calor tot dificultant-ne la seva manipulació. Un fet que ens recordava com en son de delicats els instruments. Ja en la primera edició del Femap, el solista i director de la Orquestra Barroca de Sevilla va demanar que el concert no es fes en els Claustres de la Catedral de la Seu, donades les circumstàncies climàtiques que podien afectar al seu violí. Per altra banda, també va sorprendre com aquesta viola de gamba es convertia en una caixa de ressonància per acompanyar la interpretació dels Cumbés a la guitarra barroca de Belisiana Ruiz, una de les poques obres de la nit que no era dedicada a Valls si no a Santiago de Mucia i que recordava, tot salvant les distàncies de caire temporal, a una obra flamenca. Com sempre que obre les portes al Femap, l'església de Sant Vicenç d'Estamariu va reclamar el seu protagonisme. I és que escoltar música en un marc com aquest permet un seguit de matisos interpretatius que no es poden comparar als que se li exigeixen a les sales de concerts. Una gran sort per als espectadors.