Una ànima esquinçada per la pèrdua de l’ésser estimat. Aquest pot ser un resum dels tres cicles de lieds de Schubert i aquest va ser el prisma amb què Matthias Goerne els va abordar a Vilabertran: tres capítols d’una història de desamor, solitud i desesperació que el baríton alemany va recrear capbussant-se en les emocions més extremes amb una llibertat expressiva que en alguns moments va ser esfereïdora.

Goerne va dur fins al límit els contrastos de color -el greu cavernós, el centre vellutat, l’agut ingràvid-, va retorçar temps i dinàmiques sense oblidar mai el sentit poètic últim, va passar del murmuri imperceptible a l’esclat anorreador, de l’evocació de la felicitat impossible al crit per la pèrdua irreparable. Va ser Schubert, sí, però dut al límit i més enllà mentre l’espectador seguia, amb silenci corprès, com davant les seves orelles i els seus ulls (perquè a Goerne se l’ha de veure cantar amb tot el cos) apareixia, obert en canal, l’esperit del dissortat caminant.

Una dolçor ultraterrena

Goerne va aprofitar al màxim el mínim fil argumental de Die schöne Müllerin, per mostrar, en una dramatúrgia planificada al mil·límetre des de l’irresistible ímpetu inicial i l’irremissible naufragi emocional del protagonista fins a la conclusiva Das Baches Wiegenlied, cada cop més lenta, més exànime. ¿Va ser l’impacte d’aquesta lectura gens previsible el que va fer que Winterreise no generés el mateix calfred? ¿O simplement el fet que els recursos emprats són més habituals en aquest cicle de natura menys narrativa i més ominosa? Curiosament, l’entesa amb el piano d’Alexander Schmalcz va estar exempta en la segona vetllada dels petits (i irrellevants) desacords de la primera. Tot plegat, minúcies davant d’una lectura de nou excepcional, amb perles com Das Wirthshaus, que Matthias Goerne tradueix amb una dolçor ultraterrena, o un Der Leiermann en què el caminant ens parla des de la buidor més desoladora.

El clima emocional era tan asfixiant que calia una mica d’aire, aportat, per començar el tercer concert, per un An die ferne Geliebte de Beethoven de refrescant naturalitat; un miratge, però, abans de Schwanengesang. Va ser sobretot en les sis cançons amb poemes de Heine i les seves evocacions de l’amor perdut quan el camí recorregut va prendre tot el seu sentit: Der Doppelgänger era l’únic final possible, un darrer crit desesperat ja a la frontera de la follia. Que després Goerne oferís com a propina, amb desarmant senzillesa, Die Taubenpost, la peça del cicle que no havia inclòs, va ser l’últim prodigi d’uns concerts en què vam assistir al miracle de la recreació.