Digueu-ne exageració, però la intensitat XXL de què va fer gal·la ahir a la nit Matthias Goerne a la Canònica de Vilabertran, en la interpretació del Winterreise de Schubert, difícilment troba parangó en el món de la clàssica. Almenys no per aquests territoris. I és possible que tampoc en molts d’altres, ni tan sols en la més gèlida Alemanya, ja que l’entorn de la localitat empordanesa i la seva petita església, escenari íntim de la Schubertíada, contribueixen generosament a aquest estat catàrtic a què any rere any sotmet a la seva audiència el baríton alemany. Divendres, durant la tempesta que va planar sobre l’Empordà, Goerne va aturar el temps i va fer-ne plorar més d’un amb la seva dramatització del cicle d’amor La bella molinera. I ahir, encara que sense llamps ni trons, va enfonsar en la més profunda malenconia els qui van seguir el seu viatge cap a la mort del Winterreise (Viatge d’hivern).

És Schubert, sí, amb els versos d’un altre depressiu, Wilhelm Müller. Però qui està al servei d’aquest fenomen de la cançó poètica és Goerne, aquesta bèstia del cant que s’encoratja amb la proximitat del públic i que li encanta seguir-lo amb la mirada, somriure-li fins i tot... “Deixa’t caure al buit”, sembla que digui a cadascun dels assistents, navegant com ningú per la dramatització i el sentiment. I tot aparentment sense esforç, lliure, diferent cada vegada, sense necessitat de ser fidel als tempi, com en el fluir de l’ideal del caminar, la quinta essència de la poesia del viatge. I de veritat tot això és nostre? I en podrem continuar gaudint? No és cap pregunta fútil quan es llança des d’aquesta petita Schubertíada a la qual ni la Generalitat no ha ajudat econòmicament aquest any –què més cal fer per ser considerat festival estratègic?–, i en la qual malgrat tot s’aposta per assolir punts culminants en la tasca a favor de la cançó poètica.Com? Programant els grans cicles de lied, el més anticomercial del món, vaja. El cert és que disposar del nivell artístic El cert és que disposar del nivell artístic de Goerne seria impensable amb aquesta crisi econòmica si no fos per la implicació personal d’aquesta estrella lírica amb el certamen.

La Schubertíada el va acollir per primera vegada el 1994, els fets com són: el primer Winterreise fora de la seva Alemanya natal va ser a Vilabertran. I això marca. I després hi ha l’afecte que professa Goerne al director artístic del festival, Jordi Roch, una estima que s’ha fet encara més notòria en aquesta edició. El baríton va tornar a fer gala ahir del seu nivell de subtilesa, especialment en el to menor de la partitura, al costat d’aquest gran pianista que és Alexander Schmalcz i que sap seguirlo en el seu lliure deambular. Goerne actua com un veritable caminant, aquest jove que ha patit un desengany amorós, el protagonista del Winterreise, del qual amb prou feines sabem res fora dels impactes sentimentals que descriu...com aquesta última mirada al record de la seva estimada en El correu: “El correu no porta cap carta per a tu/Per què t’emociones tan intensament,/cor meu?” Mein Hertz...? O el rebuig de la joventut per acabar entregant- se a la mort... El domini del baríton és tan gran que pot despreocuparse i viatjar efectivament.com posseït, sense fer cap esforç, a través del nihilisme schubertià. Impressionant. Quina sort els qui tinguin previst ser a Vilabertran i gaudir demà del tercer gran cicle de Schubert, El cant del cigne! Una altra vetllada d’emocions profundes amb Goerne.