El Festival de la Porta Ferrada, un dels més antics del panorama català, amb 52 edicions, fa unes quantes temporades que està allunyat dels repertoris de la clàssica i deixa més espai a àmbits de l’expressió musical possiblement més rendibles. Però ara sembla que hi ha signes que intenten normalitzar i recuperar el nivell que el certamen havia assolit en la seva llarga història. De moment aquest recital de la violoncel·lista russa Natalia Gutman, de projecció internacional, ens ha permès prendre contacte amb les essències de l’instrument, en un programa molt compromès (les suites núm. 2, 3 i 4 de Johann Sebastian Bach).

Gutman té una trajectòria molt llarga com a intèrpret en els primers escenaris del món i, malgrat assenyalar-se com a deixebla de Rostropóvitx, ha desenvolupat una personalitat molt més interior, de més profunditat que el seu mestre, molt dedicat durant els anys madurs a diversificar activitats. I ara és en la seva etapa de síntesi; és la sensació que va fer en veure-la i sentir-la tocar aquestes obres de gran dificultat tècnica i sensibilitat expressiva. Amb un instrument generós de sonoritat, de cos ample, va tocar a més amb una tècnica d’arc pròpia del barroc per l’agilitat, la dicció i la manera d’agafarlo, cosa que sorprèn en una generació ancorada en tècniques tradicionals del romanticisme. Un so envoltant, rodó, càlid, amb recursos dinàmics i matisos que contrastaven stacattos i legatos (Courante de la suite núm. 3). Però a més sorprèn la seva mà esquerra, quant a precisió i agilitat, amb un fraseig que va brillar en les Sarabandes (la suite núm. 4 va ser magnífica en clarobscurs i intensitat, alhora que vital) per la interioritat i la concepció harmònica.

És curiós constatar que Bach (fins i tot fent la traducció del seu nom), com un rierol, anima el curs de la vida. Pau Casals tenia com a norma interpretar cada matí una de les sis suites per a violoncel de Bach, en una actitud saludable que a més té com a efecte una recuperació d’energia. I així fins a una edat molt avançada. Aquestes suites són per a tot bon violoncel·lista com el fluir de la sang. I així semblava també que ho transmetia Natalia Gutman, amb una manera molt concentrada de tocar, al·ludint a una dimensió interior que va mantenir l’atenció profunda del públic.