No voldria ser frívola, però de Jonas Kaufmann es diu que és un home bell que canta meravellosament o, en tot cas, un cantant sensacional que, a més, és guapo. El mateix Kaufmann cultiva una imatge seductora dins la tradició dels tenors: només cal veure'n les fotos promocionals. Tanmateix, a més de boníssim, no és un cantant frívol, de manera que els seus programes es conceben amb autoexigència i compromís artístic. Amb una primera part sobretot verdiana i una segona part completament wagneriana, ho va fer present en el concert que, junt amb l'Orquestra de Cadaqués, dirigida pel també alemany Jochen Rieder, va protagonitzar diumenge al Festival Castell de Peralada, on hi va tornar per cantar a l'auditori del parc del castell dos anys després d'actuar-hi per primera vegada.

En aquests dos anys, la projecció del tenor no ha fet més que augmentar i ha estat reclamat pels grans festivals (Bayreuth, Salzburg) i teatres d'òpera, com ara la Scala i el Metropolitan de Nova York. Sí, Kaufmann és el tenor de moda, de manera que hi va haver molt de públic a Peralada en una d'aquelles nits en què els polítics (com ara el president Mas i el conseller Mascarell, més entusiasta que quan ha de donar suport als treballadors humils de l'art i la cultura) hi acudeixen atrets per la fama de l'artista.

L'orquestra va presentar-se amb l'obertura d'El Cid, l'òpera de Massenet (del qual Kaufmann ara deu ser el més celebrat intèrpret del Werther) que també va cloure la primera part amb l'ària Ô souverain, ô juge, ô père. El tenor havia començat discretament amb Lo l'ho perduta... Io la vidi del Don Carlo i va guanyar força amb dues altres àries verdianes (Ah si, ben mio, d'Il Trovatore, i La vita è un inferno..., de La forza del destino), si bé podia fer-se perceptible una contenció que no devia ser aliena al fet que recentment va haver de cancel·lar un concert a Munic, la seva ciutat. Hi era, però, l'exquisida línia de cant, la tècnica impecable, l'estil elegant, la voluntat expressiva. Mentrestant, l'Orquestra de Cadaqués, que té un punt fort en el vent, guanyava en caràcter i confiança, sobretot amb la intensa obertura de La forza del destino, que dóna més joc a la bellesa que la música de ballet d'Il trovatore.

Amb la segona part, Kaufmann va abordar Wagner, la música del qual va entrar amb l'obertura de L'holandès errant abans que el tenor expressés les tribulacions del dissortat Siegmund a Ein schwert verhiess mir der Vater. Aleshores, va sentir-se aquella barreja de poder i delicadesa de la veu del tenor, un dels pocs que amb aquesta tessitura s'atreveix amb els Wesendonck Lieder, que Wagner va compondre per a soprano. Kaufmann va interpretar les dues últimes peces d'un cicle (Schmerzen i Traüme) que és una expressió màxima d'una bellesa profunda i feridora que requereix una intimitat que es fa difícil en un auditori a l'aire lliure i una concentració que va ser una mica alterada per diversos moviments al final de la platea. El programa es tancava amb el lament de Parsifal per Amfortas (Die Wunde), el rei del Grial amb una ferida incurable. Però l'entusiasme del públic va aconseguir quatre bisos amb els quals el tenor va rematar una feina impecable de seducció interpretativa: una ària pucciana del Manon Lescaut, el Lamento di Federico (de L'arlesiana, de Cilea”) i dues peces alegres de Franz Lehar per celebrar la festa.