Cerca de crítiques

Enquesta

Siegfried al Liceu

La història continua

18/5/2004 |

 

'Siegfried', de Wagner. John Treleaven, Deborah Polaski, Graham Clark, Falk Struckmann, Günter von Kannen, Eric Halfvarson, Andrea Bönig, Cristina Obregón. Director d'escena: Harry Kupfer. Escenografia: Hans Schavernoch. Vestuari: Reinhard Heinrich. Il·luminació: Manfred Voss. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Director: Bertrand de Billy. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 16 de maig.


Dèiem ahir... L'anell del Nibelung torna al Liceu amb les seves dues darreres jornades, començant per un Siegfried rebut amb ovacions generalitzades. Ben merescudes, començant per les de Bertrand de Billy, que, després de la millora sensible experimentada entre el pròleg i la primera jornada de la Tetralogia, protagonitza ara un salt qualitatiu més que notable. El director francès va assegurar en tot moment el fil narratiu, creant un gran arc dramàtic que va evolucionar de manera impecable des de la foscor amenaçadora amb què arrenquen els dos primers actes fins a l'esclat solar de l'immens duo entre Brünnhilde i Siegfried. La macroestructura no va estar barallada amb l'atenció al detall, ja fos la feixuga contundència de la forja de Nothung, el vitriòlic intercanvi -notable la prestació de la fusta- entre Mime i Alberich, l'escalf líric de l'heroi al bosc, la tempestuosa crida del Caminant a Erda o la meravella expectant del despertar de Brünnhilde. Se li podrà retreure a De Billy un excés d'entusiasme i fragor decibèlic en algun moment, però si el to no decau en la jornada final, el músic francès s'acomiadarà amb molt bona nota del Liceu.
Un equip vocal de gran nivell va ser part decisiva de l'èxit. Amb un volum més suficient que generós i un timbre més aviat anònim, John Treleaven va ser, tanmateix, un Siegfried exemplar per brillantor en l'agut, resistència (va arribar al duo sense cap minva de facultats) i, sobretot, pel fet de cantar i no udolar -com darrerament estan acostumats a Bayreuth- el seu paper. Brünnhilde experimentada, Deborah Polaski no va tenir cap problema a recórrer el ventall d'emocions que experimenta la filla de Wotan després del seu desvetllament, de l'exultació pel retorn a la vida als tendres accents pel descobriment de l'amor per l'heroi -com apiana la soprano nord-americana el seu poderós instrument!
Luxe celestial, el Caminant de Falk Struckmann va impressionar per la fibra i expansivitat d'una veu i un cant al qual només li mancaria un legato més immaculat per donar majors cartes de noblesa al seu diví personatge. Un altre luxe, el Mime de Graham Clark, grimpant amunt i avall del decorat en una composició de gran comicitat que no amagava les malèfiques intencions del nan. El seu germà Alberich va estar en les mans segures de Günter von Kannen, Eric Halfvarson va ser un Fafner fosc com el carbó, Cristina Obregón un nítid Ocell del Bosc i Andrea Bönig -l'única baula feble de la cadena- una pàl·lida Erda.
Mantenint les constants visuals de les dues primeres òperes (el freixe destruït, el fons reticular) i amb espectaculars moviments de les plataformes de l'escenari, Harry Kupfer va donar una altra volta de cargol a la seva visió d'un ordre natural destruït per l'ànsia de poder, gràcies a la metàl·lica estructura, turbina gegant inclosa, de la forja de Mime. Ara bé, és en la perfecta definició dels personatges i de les seves confrontacions on Kupfer excel·leix. A banda d'alguns tocs d'humor -sovint es parla de l'scherzo de la Tetralogia-, intrigant va ser la presència del Caminant com a instigador de l'ocell que durà Siegfried a la roca de Brünnhilde, posant així en dubte la condició d'heroi lliure del protagonista. Kupfer el retrata com un babau ignorant i més aviat violent que viu un periple d'autoconeixement que culmina amb la trobada amb Brünnhide. Esclar que serà ella, al final, qui tancarà el cercle que va sorgir al fons del Rin. La història continua diumenge vinent.
Xavier Cester
Avui