Intèrprets: Marcelo Álvarez (Chénier); Carlos Álvarez (Gérard); Csilla Boross (Maddalena); Nuria Lorenzo (Comtessa de Coigny); Valeriano Lanchas (Roucher); Mireia Pintó (Bersi); José M. Díaz (Fléville/Fouquier Tinville); Àlex Sanmartí (Matthieu); Francisco Vas (Incroyable); Vicenç Esteve Madrid (L’abate); Marc Pujol (Majordom/Schmidt, carceller). Antoni Duran (Dumas). Cor (director José Luis Basso) i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Director: Marco Armiliato Direcció d’escena: Alfonso Romero. Amb Ricardo Sánchez Cuerda (escenografia); Gabriela Salaberri (vestuari i caracterització); Félix Garma (llums).

Lloc i data: Auditori Parc del Castell de Peralada (26/7/2014)

Muntar un espectacle operístic de l’envergadura d'aquest Andrea Chénier al festival de Peralada només es pot entendre si es té present que al darrere del repte hi ha els molts anys d’experiència operística del país, amb un equip destacat de cantants joves que poden assumir els papers importants secundaris, i amb un cor i una orquestra que són capaços de col·laborar amb eficàcia en la iniciativa. Així, i (ai las), per a una sola funció, s’ha desplegat un cop més la màgia d’una veritable òpera per al festival de Peralada, l’únic capaç d’assumir aquests reptes en el panorama estival de Catalunya.

L’equip de cantants tenia també unes quantes joies vocals al capdavant: Marcelo Álvarez, el tenor argentí que d’aquí poc cantarà el paper de Chénier (un dels seus preferits, pel que sembla), al Metropolitan de Nova York. A Peralada va començar la seva actuació amb una mica de precipitació, i per això en el seu gran número del primer acte, l’Improvviso, va denotar alguna inestabilitat en la línea de cant, però ben aviat es va apreciar la qualitat d’una veu de timbre esplèndid i amb capacitat per enfrontar-se a les frases de gran impuls que imposa l’estil verista al qual pertany l’òpera. Molt espectacular la seva intervenció del tercer acte, quan es defensa davant el tribunal, i encara més l’esplèndida Come un bel dì di maggio de l'acte final.

Va ser molt ben rebut també el baríton Carlos Álvarez, en plena glòria vocal com a Carlo Gérard, el revolucionari enamorat de Maddalena, que ja en el primer acte es va fer notar en els episodis del majordom rebel i que va fer una defensa de Chénier en el tercer que va provocar aplaudiments de mans i peus, com passa a Peralada en les grans ocasions.

Csilla Boross, soprano hongaresa avalada pel cèlebre director Riccardo Muti i per les múltiples distincions obtingudes en diversos certàmens, és el tipus de soprano spinto que requereix el paper de Maddalena (el paper que el dia llunyà de l’estrena, el 1896, a la Scala de Milà, va cantar la soprano catalana Andreua-Avel·lina Carrera); algun lleu incident en la famosa ària La mamma morta no va alterar en absolut la seva qualificada intervenció com a protagonista i el duo final amb Andrea (Viva la morte insiem!, tan conegut del públic català (que el va sentir sovint en les veus de Caballé-Carreras) va arrodonir totalment la funció. La producció, basada en un espai envoltat de finestrals, encara que en el primer acte va semblar una mica inestable (la gran làmpada, sobretot), es va anar consolidant durant l’espectacle i va aconseguir el consens del públic. Citem com a especial la tasca del tenor Francisco Vas com a Incroyable, el primitiu Matthieu d’Àlex Sanmartí , el rodó Valeriano Lanchas com a Roucher i la creïble mulata Bersi de Mireia Pintó. L’orquestra i el cor van donar mostres de cohesió instrumental i vocal sota la guia del ben conegut Marco Armiliato i del director coral José Luis Basso.

Aquesta producció no s’hauria de deixar perdre en els núvols del temps i s’hauria de remuntar en l’olor de multituds que mereix.