Suposo que és això de la força que dóna creure en les coses el que fa possible que estiguem aquests dies gaudint a Barcelona –amb sorpresa– de l’aire nou que ens porta Bachcelona. Un petit festival d’il·lusions que amb les seves propostes obre una porta al gaudi i a la necessària reflexió. Les dues primeres sessions del festival ens van portar des del mestre holandès Ton Koopman fins a dos joves i prometedors músics que van presentar les tres sonates escrites per Bach i catalogades per a viola de gamba i clavecí, en aquest cas amb orgue.

La sessió de Koopman amb Tini Mathot va presentar amb luxe una de les obres més inquietants de Bach, L’art de la fuga, en aquesta ocasió per a dos claves, la qual cosa ja planteja una opció, ja que l’autor no aclareix quina mena ni quina quantitat d’instruments cal utilitzar, però el més coherent i per traduir amb claredat la partitura és que sigui d’aquesta manera. Una lliçó magistral de Koopman i Mathot que van obrir el festival com beneint aquest nou espai que aspira –i és possible– a molt.

I a més d’enorme musicalitat, tots dos van fer gala d’una gran claredat conceptual, d’un diàleg de tu a tu amb la partitura i els seus secrets. De fet és sorprenent que a finals del mes de juliol el públic respongui en aquesta ciutat omplint les sales. Bach sempre és un tema a Barcelona, per la seva presència o per la seva absència. I la primera s’ha d’agrair també a la feina del primer Orfeó Català que des dels seus fonaments va anar acostant a poc a poc l’obra del mestre de mestres a Barcelona.

Quant a –jo diria– la gran absència, aquest festival obre les portes a algunes reflexions. I una és que no només Bach és molt poc present als nostres faristols, sens dubte absent amb notorietat de l’OBC i la vida coral, sinó que només reapareix quan ens visita algun grup estranger. Per què aquesta “por de Bach”? Doncs, en certa mesura, perquè els nostres centres superiors no l’assumeixen com el que és, un mestre de mestres al qual cal dedicar-li molt de temps de treball, i a més no va participar en el 1714... perdó per la digressió.

El cert és que, havent tingut i tenint intèrprets de primera al món que han impulsat la reaparició de Bach al violoncel, per exemple, de la mà de Pau Casals, o a la viola de gamba de Jordi Savall (amb actuacions memorables amb Koopman), no disposem de cap espai d’ensenyament especialitzat que assumeixi aquests reptes i tradició.

I la prova és que –si bé tenim intèrprets que tenen capacitat de tocar Bach al piano– molt pocs ho poden fer al clavecí o a la corda. Les dificultats que planteja aquest repertori són molt fortes, és un desafiament i suposa molta feina i sensibilitat. Però si ens preguntem per què amb aquests antecedents no hi ha cap àmbit especialitzat, la resposta no és que falten diners, sinó potser ambició, treball ben orientat i altesa de mires.

El concert amb les sonates per a gamba i clave de Bach a càrrec del formidable organista Juan de la Rubia i de la violista Lixania Fernández encoratja aquesta reflexió: disposem de clavecinistes o gambistes per assumir el repte? Tots dos han treballat amb correcció, molt difícil la simbiosi i amb un decalatge en la musicalitat que es va decantar pel costat de l’orgue, cosa que, per cert, planteja menys dificultats. La gambista Fernández va mostrar un so aspre, amb un fraseig pla i absència de vibrato convincent i de projecció; millor el seu so en el registre mitjà de l’instrument, bona tècnica de mà esquerra i un arc que exigeix més capacitat de matisos.