Cerca de crítiques

Enquesta

El Rèquiem de Guerra de Britten dirigit per Rostropovitx

Missatge entès

17/5/2004 |

 

Britten: 'Rèquiem de guerra'. Olga Guriakova, soprano. Steve Davislim, tenor. Bo Skovhus, baríton. Orfeó Català. Cor Madrigal. Escolania de Montserrat. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Mstislav Rostropóvitx. Fòrum Ciutat, Barcelona, Auditori, 14 de maig.


Les bones intencions no són garantia suficient per als bons resultats, només cal veure aquests dies el que està passant al nostre voltant. Però quan la voluntat d'oferir un missatge potent i necessari, com és el de la pau i la reconciliació entre els enemics davant els horrors i els absurds de la guerra, està unida a un talent artístic de primer ordre, l'impacte és immediat i anorreador. Com el generat pel Rèquiem de guerra, de Benjamin Britten, una partitura en la qual el compositor anglès va combinar amb mà mestra la monumentalitat pròpia de la missa de difunts (amb les seves fanfàrries per al Dies irae o el to de pregària de l' Agnus Dei) amb un cicle de cançons basats en textos de Wilfred Owen, el primer poeta que va caure en els camps de batalla de la Primera Guerra Mundial. Britten va aconseguir, no només fluïdes transicions entre les dues esferes, sinó també punyents contraposicions, com a l'Ofertori, quan, després de la frase "quam olim Abrahae", el compositor incorpora el poema en què Abraham sí que sacrifica el seu fill, tot i les paraules divines, i mitja Europa de passada.
Músic immens, director irregular, Mstislav Rostropóvitx va entendre a la perfecció el missatge que emana de la música del seu amic Benjamin i el va traduir amb unció reverent. Això el va dur a una dilatació dels temps força pronunciada, sense que, tanmateix, la tensió decaigués en cap moment, amb fluxos i refluxos sonors controlats amb minuciositat. El seu impecable domini de l'arquitectura interna de la peça es va palesar en com va puntuar els finals dels tres moviments principals, Requiem aeternam, Dies Irae i Libera me, exigint -i obtenint- un ultrapianíssim del cor que, en l'Amen conclusiu, va tenir un efecte indescriptiblement catàrtic. Aparquem moments puntualment confusos (la fuga de l'ofertori) i algun atac dubitatiu, per celebrar el rendiment de les masses corals i orquestrals. La fusió de l'Orfeó Català i el Cor Madrigal va ser particularment feliç per la cohesió obtinguda en el so, mentre l'Escolania de Montserrat prestava tons diàfans a la seva part (llàstima de no estar acompanyada d'un orgue de veritat). També a molt bon nivell va lluir l'OBC, en especial uns metalls demostratius, així com la formació de cambra dirigida amb incisivitat per Andreas Weiser, el nom del qual, com ja va denunciar Rostropóvitx, no apareixia en un programa de mà que tampoc es dignava a incloure la traducció dels textos cantats.
Magnífic nivell també el dels solistes, començant per Olga Guriakova, soprano d'amplis mitjans i tessitura extensa, sense por als salts intervàlics del Sanctus, i timbre amb uns ressons foscos molt atraients. La manca de volum en algun passatge la va compensar el tenor Steve Davislim amb un cant de gran expressivitat, mentre que la noblesa ja coneguda de la veu del baríton Bo Skovhus va causar estralls en el corprenedor poema dels enemics retrobats després de la mort. Totes les forces a les ordres de Rostropóvitx en aquesta sublim conclusió de l'obra van submergir en incessants onades de so els espectadors. Tant de bo tots entenguessin el missatge.
Xavier Cester
Avui