La terra promesa és un anhel recurrent dels habitants de Catfish Row, el barri negre de Charleston on passa, als anys 20 del segle passat, Porgy and Bess : una aspiració a sortir de la misèria i l’opressió de Carolina del Sud, encara que calgués esperar el retrobament amb el Creador. 50 anys més tard, per als residents d’una township de Sud-àfrica com Soweto, aquesta terra promesa només es podia assolir mitjançant la resistència i la revolta contra el règim criminal de l’apartheid. Res de resignació, per tant, com la dels seus congèneres a l’altra banda de l’Atlàntic, cosa que no és obstacle perquè la translació temporal i geogràfica de l’obra mestra de Gershwin sigui un èxit rotund.

La primera gran virtut d’aquest muntatge de Christine Crouse, ben rodat, és fer justícia a un dels elements cabdals de Porgy and Bess : el retrat d’una comunitat viva, que riu i plora, que canta i balla les seves alegries i les seves penes, que fa pinya però que també té les seves petites hipocresies. Situades en l’escenari funcional de Michael Mitchell, les escenes de conjunt bullen amb una energia inacabable, plenes de petits detalls defensats sense màcula per un repartiment i un cor entregats, mentre que la vibrant coreografia de Sibonakaliso Ndaba contribuïa de valent a donar una inconfusible aroma africana a la proposta. Al costat del retrat col·lectiu, Crouse també traça amb tacte els drames individuals, sobretot la relació entre un Porgy que mai perd la fe ni els ànims i una Bess que evoluciona de nina trencada a amant (temporalment) redimida.

Xolela Sixaba va ser un Porgy de presència carismàtica i veu tonant, tot i una reduïda gamma dinàmica, al costat de la sensual Bess (amb un agut un xic àcid) de Nonhlanhla Yende. La Clara de Siphamandla Yakupa va obrir la vetllada amb un primorós Summertime, Tshepo Moagi va ser un sinuós Sportin’ Life amb apropiada insolència tenoril i Miranda Tini, una Maria sucosa. Per sobre de les individualitats, però, hi ha el triomf del treball en equip de la companyia de l’Òpera de Ciutat del Cap.

A Porgy and Bess Gershwin aparella l’estructura formal i la sofisticació d’escriptura de l’òpera europea amb el llenguatge de la música negra (del jazz al gòspel passant pel ragtime ) amb què s’havia amarat aquest fill d’immigrants russo-jueus. Tim Murray va copsar a la perfecció la natura especial de la partitura (una mica retallada, això sí) i va aconseguir un rendiment notable de l’orquestra liceista, tot i que algun assaig suplementari no hauria sigut sobrer en algunes escenes amb resposta més dubitativa. Aquest final de propina de la temporada ha sigut tan inesperat com esplèndid.