Summertime, canta Siphamandla Yakupa, des d’un balcó desgavellat, amb el seu nadó als braços. I arrenca al Liceu l’òpera de George Gershwin Porgy and Bess. Summertime, un tema versionadíssim al llarg de les dècades i el més popular de Porgy and Bess, és una cançó de bressol per al nadó de Clara, encara despreocupat de la difícil vida adulta. La mare li diu que un dia desplegarà les ales i conquerirà el cel, però de moment no ho ha de fer, no s’ha d’amoïnar. Està segur. Que no és poca cosa, en el món on ha nascut: al voltant del balcó desgavellat aguantat amb bastides hi ha reixats, vells bidons rovellats, pobresa, drogues, xulos, baralles, apostes amb daus que porten a més baralles... però també color, música, humor i molta vida.

Una vida aclaparadora: més de 30 personatges van prendre ahir l’escenari del Liceu per fer una funció de Porgy and Bess nascuda a l’Òpera de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, que trasllada l’acció del Charleston de Carolina en el qual estava ambientada originalment a un lloc molt més pròxim als cantants, però igual de pobre: al Soweto de l’apartheid dels anys setanta. Un lloc que aporta un altre color –i cartells de Mandela– a una òpera i una història d’amor ja per si mateix especials i que el públic del Liceu va aplaudir ahir càlidament moltes vegades. I que va ovacionar després d’un final apoteòsic cantant al camí de la terra promesa que emprèn Porgy: la recerca de la seva estimada Bess, que ha marxat amb un traficant de droga. Va ser un final amb bravos i moltíssims aplaudiments, especialment per a la divertida i tremenda venedora encarnada per Miranda Tini, i sobretot, esclar, per a Nonhlanhla Yende, l’espectacular Bess, i per a Xolela Sixaba, un grandíssim Porgy que, malgrat passar-se la funció de genolls perquè és un esguerrat, va ser un torrent de veu en tot moment.

El públic va aplaudir llargament els protagonistes i la tremenda i divertida venedora

Un públic que, com volien des del teatre, semblava bastant més variat que altres vegades, i on hi havia des de la cònsol general dels Estats Units, Tanya C. Anderson, fins al conseller d’Economia Andreu Mas-Colell o el cap de l’oposició al Parlament, Oriol Junqueras. A més de l’actor i director teatral Josep Maria Pou –que es declarava enamorat d’aquesta òpera i que explicava que el canvi del poble de pescadors dels Estats Units a Soweto li semblava interessant– o Joan Matabosch, el programador de l’espectacle, encara que ara ja estigui dirigint el Teatre Reial.

Un públic que va viure grans moments ahir a la nit i d’altres de menys brillants, però que, si hem de jutjar pel gran aplaudiment del públic, van quedar àmpliament compensats. Hi va haver humor –Matusalem va viure 900 anys, diuen, però quina dona voldria un home en aquest estat?– i molta vida. Hi va haver un reguitzell de veus sorprenents, incloent-hi les dels venedors de maduixes i crancs, i moments en què semblava un espiritual americà. I hi va haver entrega total dels cantants-ballarins-actors, que van aconseguir recrear una escena de vida en un lloc lluminós i difícil.

És estiu i la vida passa amb calma, diu el tema Summertime. Per sort, amb calma i, de vegades, molt bones vetllades.