Staatskapelle Berlin Obres de: Richard Strauss Director: Daniel Barenboim Lloc i data: Palau de la Música (7/VII/2014)

No feia falta el 150è aniversari del naixement Richard Strauss per recuperar dos dels seus poemes simfònics més agosarats i que, en certa manera, podrien ser dues cares de la mateixa moneda: Don Quixot i Una vida d’heroi.

Però benvingudes siguin ambdues partitures, curulles del bo i millor del músic bavarès, a punt per fer el salt en el gènere operístic en què va excel·lir per esdevenir un dels grans compositors de la primera meitat d’un segle XX que ja trucava a la porta.

Palau 100 obre temporada i, com ara fa un any amb la Filharmònica de Berlín, ens torna a posar el caramel a la boca abans de fer les maletes pel periple vacacional. Un cop més, el llistó queda molt amunt amb una altra formació berlinesa, la Staatskapelle, que té residència a la Staatsoper de l’Unter den Linden. El seu titular, Daniel Barenboim, ha oficiat de mestre de cerimònies en una celebració seguida per acòlits del mestre argentinoisraelià, ovacionat després d’un concert senzillament memorable.

La Staatskapelle Berlin està formada per solistes de primer ordre, no tan sols capaços de posar dempeus els passatges solístics dels dos poemes simfònics, sinó d’exhibir unes facultats extraordinàries: Claudius Popp al violoncel i Felix Schwartz a la viola (Don Quixot) i Wolfram Brandl al violí (Una vida d’heroi). Tot això sense oblidar els magnífics solistes de vent al llarg dels passatges que poblen unes obres concebudes a mode de concerti grossi postromàntics, tot i la factura netament diferent.

Daniel Barenboim és un home que amb 72 anys opta per lectures reposades, amb tempi lents però amarades de profunditat en el treball estructural. Confia en els seus músics i els deixa fer.

Dirigeix ara amb la mirada, ara amb un somriure còmplice i, quan cal, exhibint un gest ampli i enèrgic. I, així, converteix els poemes simfònics de Strauss en una veritable orgia sonora. Interessat en la recerca del so pur més que no pas en la narrativitat episòdica, Barenboim demostra així el treball ingent amb unes obres que, més de 100 anys després de la seva gestació, segueixen colpint per la seva sincera maduresa.