Fent memòria, no crec que puguem trobar un instrument de treball tan longeu com el violí i els seus congèneres (viola, violoncel, contrabaix). I no ho dic per la seva història, sinó perquè commou pensar que aquest violí Guarnerius que ara toca Fabio Biondi té més de 300 anys. Probablement deu haver patit alguna cirurgia, però ha reviscut en moltes vides. No crec que cap objecte que pugui complir la seva funció en l’actualitat arribi a aquesta

edat, i que accepti desafiaments que eren impensables en el seu origen, com fer front a importants auditoris o repertoris molt posteriors a la seva concepció.

Però és així, i aquesta reflexió sorgeix perquè Biondi va advertir que ateses les condicions d’humitat –pluja persistent al començament, una gàrgola que descarregava sobre una font i que afegia un toc de naturalesa a la música reflexiva de Bach– no sabia si el seu instrument, i tampoc el clavecí que tocava Kenneth Weiss, podrien assumir-les. Feliçment l’harmonia va anar enfortint els dos cossos (potser també la llum d’escena va assecar una mica més l’aire que respiraven) i el recital es va poder acabar amb gran èxit. Sensibilitat pura tant dels instruments com dels músics. I aquest va ser el caràcter del formidable

recital amb les quatre Sonates per a violí i clave de Johann Sebastian Bach (BWV 1016 a 1019) a càrrec de dos mestres que ja decanten essències. A l’elegància de Weiss cal agregar la solidesa de la seva concepció de l’estructura, molt important en l’arquitectura de Bach, el discurs del qual està substanciat al teclat.

Weiss va incorporar una fuga d’El clavecí ben temperat, sempre amb una articulació de gran claredat en el discurs, igual que a l’allegro central (per a teclat sol) de la Sonata núm. 6. Biondi, amb el seu violí de so rodó, i un deix una mica nasal de vegades, va deixar veure la seva qualitat d’ornamentador i la musicalitat en la subtil tensió de l’arc i un fraseig que acaba en suau vibrato en els andantes de les sonates en mi major i en fa menor. Difícilment dues cites musicals poden ser idèntiques, però aquesta va ser sens dubte irrepetible en el claustre protector dialogant amb la natura