Una fruita d’estiu. L’obertura, l’exterior, amb tot el color del reconegut i la força del cartell; l’interior –el que guarda el desplegable del festival– tots els perfums i sensibilitat que caracteritzen aquest racó deliciós de les Nits de Girona. Va obrir la sèrie el reconegut cellista ja veterà, amb la seva filla al piano: jove i consistent, ben plantada de cara a la càmera. Però el que destil·la aromes, perfums, és l’interior, la qual cosa vindrà a partir d’aquest cap de setmana. Víctor García de Gomar ha dissenyat una seqüència amb experiències gairebé úniques, maridatges d’ocasió, com els Xavier Sabata/Kenneth Weiss (que l’endemà treballa amb el violinista Fabio Biondi) o Isabelle Faust-Kristian Bezuidenhout, paraules majors si arriba a bon port.

I això és el que atreu d’un festival, la creativitat, el risc en certa manera, encara que hi hagi cartes fortes.

Ho era també l’obertura amb Maisky, encara que el cellista, com ho estan fent altres grans de la seva generació, va optar per alguna cosa més distès. Un recital d’estiu.

Per ell la Sonata en re menor de Xostakóvitx és com una carta d’identitat, i va sonar intensa i adequada al color i caràcter. La resta ens va deixar veure un Maisky alguna cosa en retirada. Una escassa versió de la Sonata per a viola de gamba BWV 1029, amb desajustos en l’afinació i la dificultat pròpia d’una obra de Bach escrita a fons per a un altre instrument.

La segona part va consistir en arranjaments de repertori espanyol, que almenys en les notes cal especificar. Ni Albéniz ni Granados no van escriure per a guitarra, encara que s’hi van inspirar en el piano, i això les debilita. Potser les més precises i menys espanyolistes van ser Requiebros de G. Cassadó i la versió de les Siete canciones populares de Falla, obra que també es ressent en potenciar la melodia, que en origen porta lletra.