Gran triomf al Liceu. La llum va guanyar finalment les tenebres i fervorosos bravos i llargs aplaudiments van acomiadar ahir, pels volts de dos quarts de vuit del vespre, Suor Angelica. Una breu òpera de Puccini, de només 55 minuts, però que conté els elements clau del compositor italià. I que, gràcies a la bella veu de la soprano italiana Maria Agresta –que dóna vida a la protagonista, una jove princesa engabiada en un convent per haver tingut un fill sense estar casada– i gràcies a l’esplèndida direcció escènica de Lluís Pasqual, causa per moments la mateixa profunda emoció que les òperes de Puccini més conegudes, siguin Madama Butterfly o Turandot, amb àries com Senza mamma i lluminoses escenes de gran impacte visual. A més, el públic va aplaudir també amb ganes la mezzosoprano dels Estats Units Dolora Zajick, que interpreta la inflexible tia de la monja Angelica. I no només la va ovacionar: hi va haver espectadors que van llançar des dels pisos superiors molts fulls volants de colors amb la seva cara i un petit text en anglès que li donava les gràcies pels 25 intensos anys que fa que col·labora amb el Gran Teatre.

Era dia de records: abans de començar la funció s’anunciava per megafonia que aquesta representació i la resta de les que s’ofereixen fins al 4 de juliol estan dedicades a Joan Matabosch, que ha estat durant una brillant i dilatada etapa director artístic del teatre i ara dirigeix el Real, i a José Luis Basso, que encara ahir dirigia el cor del Gran Teatre però que ara encapçalarà el cor de l’Òpera de París. Un càlid aplaudiment, tot i que sense excessos, va sancionar l’anunci.

I va començar la funció. Un doble programa que culminava Suor Angelica però que va començar amb una altra breu òpera italiana de música molt diferent però de tema gairebé germà: Il prigioniero, de Luigi Dallapiccola. Una obra estrenada el 1950 –Suor Angelica és del 1918– que segueix els postulats dodecafònics però tamisats amb més sensibilitat. De manera que, a més d’arribar a la raó, també, malgrat que no regala res, aconsegueix emocionar. Hi contribueix la veu i la interpretació del baix-baríton rus Ievgueni Nikitin, tot ple de tatuatges que van molt bé per encarnar un presoner polític al qual el guardià dóna falses esperances de ser alliberat. Un engany que acabarà tan tràgicament com Suor Angelica, una monja per força a qui la visita de la seva duríssima tia genera falses esperances de tenir noves del seu enyorat nen petit.

Dos empresonats que Lluís Pasqual ha aconseguit ambientar amb èxit en una mateixa escenografia, dissenyada per Paco Azorín: una gran reixa metàl·lica de tres pisos en forma cilíndrica voltada d’escales que van pujant al seu voltant. Una instal·lació giratòria que podria ser en una biennal d’art contemporani i que igualment evoca una metafísica presó que es converteix en una cel·la de l’Iraq on els escarcellers orinen i torturen els presoners. Una estructura amb aires de malson però que a la segona òpera funciona com els murs d’un convent al jardí del qual fins i tot és possible cantar i ser feliç. Amb més llum, esclar. De fet, la dialèctica entre llum i tenebres és clau en les dues òperes. I en totes dues s’arriba a la llum després d’emocionants pregàries. Encara que, com correspon a les músiques, a Il prigioniero la llum que rep el protagonista és la del coneixement, mentre que Suor Angelica aconsegueix la de l’amor etern.