Cerca de crítiques

Enquesta

El Rèquiem de Guerra de Britten dirigit per Rostropovitx

16/5/2004 |

 

Obra: Rèquiem de Guerra op. 66, de Benjamin Britten.

Director: Mstilav Rostropovitx.

Intèrprets: Olga Guryakova; Steve Davislim; Bo Skovhus; l'Orfeó Català, dirigit per Josep Vila; el Cor Madrigal, dirigit per Mireia Barrera; l'Escolania de Montserrat, dirigida per Joaquim Piqué, i l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Dia i lloc: Auditori, 14 de maig del 2004

En un Auditori on molts seients eren buits (potser pel preu prohibitiu de les entrades fixat en cent euros), l'estrella de la música clàssica, Mstislav Rostropovitx, va dirigir divendres a l'Auditori el monumental Rèquiem de Guerra op. 66, de Benjamin Britten, enmig d'una gran expectació per part del públic. I no va decebre. El concert inaugural del Fòrum preveia un desplegament generós de cors entre l'Orfeó Català, el Cor Madrigal i el de l'Escolania de Montserrat que, per falta d'espai, es va haver de col·locar juntament amb l'orgue, fora de l'escenari, en un dels balcons laterals de la sala. Aquesta disposició afavoria el diàleg entre els cors, però no era gaire còmode per a les persones que s'asseien en aquell sector i que havien d'abocar-se perillosament als balcons per veure els escolanets cantant.
La soprano russa Olga Guryakova, amb el suport de les veus potents i brillants del cor, va commoure els oients, sobretot en el darrer passatge del Dies iriae i en el primer del Libera Me, i el tenor australià Steve Davislim va estar molt convincent en el conjunt dels seus solos. El baríton Bo Skovhus, especialista en lieder germànic i escandinau, es va lluir especialment en la segona part i en el seu darrer solo del Libera me. Però els protagonistes indiscutibles de la vetllada van ser, a part del director i violoncelista, els cantants dels diferents cors, que van aconseguir donar força i relleu a aquesta peça de Britten, que va escriure durant la postguerra com una oda a la pau i en memòria a tots els caiguts. Els cantants de l'Escolania de Montserrat, que van estar impecables, van ser dels més ovacionats pel públic al final del concert.
Tot i que l'Auditori oferia un marc desangelat i poc adequat per aquesta composició, que va ser pensada per ser interpretada en una església, la batuta de Rostropovitx va aconseguir donar fluïdesa i continuïtat als diferents passatges, fins arribar a fer sentir al públic la magnitud dramàtica de l'obra. Una
composició creada per Benjamin Britten el 1962 com a símbol de reconciliació entre els pobles i que, malauradament, encara és de molta actualitat, tenint en compte el conflicte bèl·lic a l'Iraq i d'altres guerres menys mediàtiques que encara avui continuen sacsejant el món.
Valèria Gaillard
El Punt