Si algun espectacle he vist rodó i extraordinari en aquests últims temps ha estat La forza del destino amb què s’ha acomiadat del teatre valencià i del seu públic fidel el cèlebre director Zubin Mehta, que ha estat una de les eines principals amb què ha aconseguit la directora artística Helga Schmidt fer del Palau de les Arts un centre líric de primer ordre, on s’han vist produccions

i repartiments de gran qualitat, però per a l’adéu de Mehta (que també ha dirigit aquesta mateixa setmana una Turandot), aquesta Forza passarà als annals de la vida lírica valenciana en lloc prominent. Aquesta última funció ha obtingut el sufragi ovacionat, aplaudit i aclamat pel públic que omplia la sala i que va saludar compactament i dret el director que se’n va, enmig de peticions que torni. No era per a menys: aquesta òpera (a la qual s’atribueixen fats malèfics, que en aquesta representació havien d’estar de vacances) va ser presidida per l’extraordinària, increïble qualitat vocal de Liudmila

Vint minuts d’aplaudiments van coronar la històrica sessió, a la qual va assistir la Reina

Monastirska, una soprano de qualitats ideals per a papers verdians amb la veu més perfecta que hàgim sentit en els últims temps.

El deliri que va provocar a tota hora va arribar fins i tot fins a la petició –irrealitzable– d’un bis de l’última ària, Pace, pace, que la Monastirska va cantar amb tots els matisos possibles i les malediccions del cas (que són cinc!). Però al seu costat vam tenir també l’extraordinari tenor Gregory Kunde, que després d’una llarga carrera es va permetre oferir-nos un Don Álvaro de força, amb equilibris i gradacions vocals del tipus que avui no abunden. També ell es va emportar uns aplaudiments intensos, que va compartir així mateix amb el baríton italià Simone Piazzola, un Don Carlo d’un nivell semblant al dels seus companys, i que va donar intensa vida al vindicatiu germà de la protagonista. Gran qualitat també en el baix Stephen Milling com Padre Guardiano, i en la mezzo russa Semenchuk, que va aconseguir fer atractiu el personatge impresentable de la gitana bel·licista Preziosilla, amb timbre carnós i intens. Valeriano Lanchas va ser cridat a cantar Melitone un dia que no li tocava, i després d’un inici una mica insegur va fer també una creació d’aquest paper en el qual Verdi havia assajat per primera vegada en molts anys un personatge còmic. El cor va funcionar molt adequadament –passos de dansa inclosos– i l’orquestra, sota la inspirada batuta de Mehta, hi va posar un colofó esplendorós. Vint minuts d’aplaudiments van coronar aquesta històrica sessió, a la qual va assistir la reina Sofia, que va ser amablement rebuda.