Alguns concerts semblen fruit del caprici més que de cap criteri artístic discernible. Un bon exemple seria la vetllada inaugural del segon Festival Jardins de Pedralbes, amb l’aspecte d’un bolet aïllat de la resta de la programació. Convocar un director de prestigi com Zubin Mehta i una bona orquestra com la del Maggio Musicale Fiorentino sembla derivar del desig de donar una pàtina de legitimitat cultural a una operació regida per altres criteris que són respectables. És trist que a aquestes altures de segle XXI encara es faci servir Beethoven com a pretext.

Aquest preàmbul seria innecessari si el concert hagués pagat la pena, però no va ser el cas. D’entrada, perquè l’auditori ubicat davant del Palau Reial no reuneix les condicions tècniques imprescindibles. A part dels imprevistos propis de l’aire lliure (des del vent fins a la presència llunyana de la ciutat), una remor persistent de motor aportava un ostinato empipador. Per acabar-ho de rematar, la sonorització de l’orquestra va ser deficient: timbres anorreats, perfils aplanats, equilibris distorsionats. La cosa va anar a pitjor en una segona part en què per moments assistíem a un concert de contrabaixos amb orquestra, amb les trompes com a convidades.

Si tota crítica de concert es refereix sempre a allò que s’ha escoltat, en aquestes circumstàncies el comentari està mediatitzat per les mancances sonores. Tot i així, i amb la millor de les voluntats, els indicis tampoc apunten que fos la nit més gloriosa d’un director que va venir a Barcelona a cuita-corrents entre dues funcions de Turandot a València i una orquestra que, si no anem errats, no està de gira, és a dir, viatjava només per a aquest concert, amb el cost considerable que això deu comportar, tal com reflectien els elevats preus de les entrades.

Una roma lectura de l’obertura de La forza del destino de Verdi va marcar la pauta de la qual no es va moure Mehta durant tota la vetllada: un desplegament de rutina disfressada d’ofici. La Pastoral de Beethoven va sonar amorfa, sense rumb ni tensió, i si la Setena simfonia donava una impressió de més empenta, el responsable deuria ser el tècnic que va decidir apujar el potenciòmetre per acabar d’embrutar el so orquestral.

Un concert estrany que va tenir el pròleg als jardins de l’Àurea Quartet rememorant les èpoques, semblava que ja superades, en què els músics amenitzaven el lleure dels rics i poderosos sense que els prestessin gaire atenció. Millor això, tanmateix, que l’agressió acústica a l’entreacte i a la sortida, després que Mehta enviés ràpidament l’orquestra cap a casa.