CRÍTICA

Els 78 anys de Zubin Metha serveixen per explicar les increïbles transformacions que ha patit el món de la música culta al llarg de mig segle. Mentre el director indi s’acostava al podi per dirigir el seu Maggio, aquest vostre narrador de sons pensava que Metha és un dels pocs directors encara vius que va presenciar el pas de la música culta com a reducte per abonats d’auditori, a la seva implosió com a mercaderia global. Metha era aquell director de la Turandot de la Caballé que tots teníem a casa, en aquells temps en què encara ens emocionava comprar un CD o anar-lo a cercar a la Mediateca de la Caixa (dues coses, ai las, ja en extinció). Però també va ser el músic amb prou olfacte com per endollar-se al projecte dels Tres Tenors, que va fer conèixer poc més de vint àries d’òpera a milions d’habitants del planeta. Veure Metha fent Beethoven, ahir a Barcelona, hauria de moure’ns a preguntar de nou, sense melangia ni mariconades, què hem perdut i guanyat amb la massificació del fenomen musical anomenat clàssic.

La reflexió ve a tomb en aquesta inauguració del segon festival a Pedralbes –còpia del model Cap Roig, amb unces de Peralada– una vocació comercial que el seu director Martín Pérez ni amaga ni vol amagar. Ahir, el pijerío barceloní va complir les expectatives, i pels Jardins reials vàrem veure desfilar un bon estol de públic uptown, utilíssim per certificar que la burgesia barcelonina és d’una cursileria i d’un mal gust estètic superb. Que molta d’aquesta gent no sabia què venia a veure, ho varen certificar l’enorme quantitat d’aplaudiments entre moviments en les simfonies: Metha, amb prou ciència, va evitar-los a la Setena, tocant-la pràcticament sense repòs. Un silenci que va trencar després del titànic segon moviment, quan desenes de persones van decidir entrar tard a la platea perquè consideraven que el cocktail havia estat massa curt. La mirada de l’indi, absolutament incrèdula, veient com el respectable anava retornant a la seves localitats, no tenia pèrdua. Aquesta és la imatge que la nostra ciutat ofereix al món, ja ho veieu.

Conscient de les limitacions d’un espai sonor a l’aire lliure, Metha va optar amb murrieria per oferir un concert poc matisat, limitant-se a quadrar l’orquestra. Després del canapè verdià de La Forza, vingué la Pastoral. Si bé hi vàrem notar l’alegria naïve del primer moviment, trobàrem a faltar molta més teca i convicció en l’explosió final de joia. La tempesta del quart moviment –advertida amb un so mat, sense mordent– no va espantar ni la iaia més timorata de la platea. Metha va filar bé la cançó conclusiva, però sense aquella pau final tan bella (i amb alguna desafinada notòria dels violins segons). No hi va ajudar l’amplificació del so (impossible d’ordir en un escenari tan obert), que va metal·litzar les trompes, fins escanyar-les. El caràcter bacanalístic de la Setena va escaure molt millor les intencions de la batuta. Si bé a l’Allegretto li va mancar pols tràgic, el director va disparar bé la fanfàrria del quart moviment, ben atacat per una corda competent. Comptat i debatut, que un mestre pugui mantenir aquesta energia i claredat en les entrades, als 78 anys, és realment envejable.

Podem discutir si, com va dir Martín Pérez abans del concert, Barcelona necessita o no un festival d’estiu i alguns concerts com aquests. Però estaria bé rumiar-hi des de moltes perspectives. Perquè ahir, és cert, molts visitants de la ciutat devien estar gojosos de veure un gran director en un marc incomparable. Però també hi havia molta gent molesta (i molts autòctons avergonyits) davant d’un públic molt indolent i d’una grolleria insultant. Si parlem de festivals, per tant, parlem també de per quin model volem apostar de cara enfora, i si aquest model pot revertir en una major cultura musical pels barcelonins. Sobretot, benvolguts, si s’hi destina caler públic…

De moment, i a manca de novetats, el Beethoven Uptown haurà de millorar molt..