La frontera que separa l’eclecticisme de la dispersió és tan fina que, a vegades, es parla de programa variat quan el que es vol dir és programa heterogeni. La cloenda de Palau 100 volia unir alguns dels fils conductors de la temporada, com la música del compositor convidat, Ramon Humet; la presència d’una de les formacions de la casa, el Cor de Cambra del Palau, i un reclam estel·lar, María Bayo, tots sota una batuta solvent, Víctor Pablo Pérez. A l’hora de la veritat, la suma va ser inferior a les parts. El breu fragment de Sky disc, una òpera oratori que Humet va estrenar l’octubre passat a Halle, va ser més que suficient per incrementar les ganes que algú es decideixi a programar tota l’obra a casa nostra. Humet és una de les veus més suggestives del present panorama compositiu, com les Escenes d’ocells refermaven, però la seva música necessita una orquestra de so menys gris que el de la Simfònica de Navarra. Aquesta, tanmateix, no deuria ser la principal raó de la glacial indiferència del públic: encara cal picar molta pedra en el camp de la música actual.

Els Chants d’Auvergne de Canteloube han estat territori de predilecció per a tota soprano lírica de pro que ha volgut submergir-se en la seva colorista fusió d’alè popular i sofisticació instrumental. La mateixa Bayo té un bon enregistrament amb Pérez, tot i que al Palau el director burgalès no es va preocupar gaire d’equilibrar volums amb la soprano navarresa. Hi va haver espurneigs de gran classe al costat de moments d’emissió laboriosa d’una Bayo que no va acabar de trobar el to en peces com l’extàtic Baïlèro. Irregularitats semblants van afectar el seu pas pel Laudate Dominum, el fragment més conegut dels Vesprae Solennes de Confessore de Mozart. Tampoc va ser el moment més centrat del cor, poc esperonat per la lectura quadriculada de Víctor Pablo Pérez. No cal recordar la inauguració del cicle per constatar que la cloenda de Palau 100 ha estat ben discreta.