CRÍTICA

Tots els intèrprets, al final d’aquest recital. © CMMB

DIJOUS CONCERT. Recital de lied català. Eulàlia Ara i Maria Angels Miró, sopranos. Salvador Parrón, tenor. Eugènia Gassull i Maria Rosa Ribas, piano. Eulàlia Nosàs, violoncel. Eduard Sánchez, flauta travessera. Yolanda González, clarinet. Eulàlia Nosàs i Joan Izquierdo, rapsodes. Obres de Jordi Codina, Maria Teresa Roig, Maria Rosa Ribas, Maria Assumpció Codina, Manuel Garcia Morante i Carles Guinovart. . 15 DE MAIG DE 2014.

Certament que un recital format per lied català, o sigui íntegrament per composicions basades en poemes d’escriptors catalans i en partitures de músics així mateix del país, és una forma idònia de contribuir a la Setmana de la Poesia de Barcelona que s’està celebrant aquests dies. Alhora situa un cert context dirigista del recital en circumscriure’l a un objectiu –saludable, insistim en això– i també a uns al·licients concrets. Si a més incloïa set estrenes –dues d’elles només la versió específica–, aleshores tot acaba de tenir unes concretes dosis de coherència. Coherència definitivament arrodonida amb el fet que autors i intèrprets formen part de la família del mateix Conservatori Municipal de Música de Barcelona on s’acollia el recital.

El vademècum de poetes que van oferir-se musicats –i feliçment també recitats abans del cant–, resulta enormement suggestiu: ni més ni menys que Joan Teixidó, Miquel Martí i Pol, Màrius Torres, Josep Maria de Sagarra, Joan Margarit i Joan Salvat-Papasseit. Un ventall d’un elevat nivell d’envergadura qualitativa que va ser objecte de tractaments des d’òptiques personals de cadascun dels compositors que s’hi van inspirar. I aquí, em temo que la subjectivitat del crític pel que fa als poetes pot inclinar més del compte –ho adverteixo per dignitat– la balança cap a ells, i, per tant, cap a les composicions de les quals són base. A un hom no li reca recordar l’estima per Espriu que crec que va ser ben servit per Garcia Morante, especialment en els dos primers lieds: Oració al senyor sant Jordi i Prínceps de centaures. I també hom sent un afecte especial per Màrius Torres, ben treballat per Maria Rosa Ribas en Record d’una música. Aquesta mateixa compositora va servir, així mateix amb devoció, el poema de Joan Margarit Cançó del llac, i amb excés de dramatisme la reflexió lírica d’El fred de la mar del mateix Margarit. Finalment, Carles Guinovart va mostrar el seu ofici i la seva fidelitat a una estètica més avançada en tres notables lieds sobre poemes de Joan Salvat-Papasseït, segurament les composicions de més pes del recital. El tenor Salvador Parrón va tenir el mèrit d’una dicció perfecta, indispensable –òbviament– per al gènere