Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Dilluns, cinc hores amb Wagner
20/5/2014 |
Programa: 'La Valquíria' de Wagner
Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu
El públic del Liceu es rendeix a l’efecte balsàmic d’una ‘Valquíria’ per al segle XXI
Klaus Florian Vogt i Iréne Theorin van ser els més ovacionats en els deu minuts d’aplaudiments finals Tot i que era dia feiner, l’òpera va aconseguir mantenir atenta l’audiència fins a mitjanit
L’anell del nibelung sempre és un repte. Ho reconeixia aquesta setmana el mestre d’escena Robert Carsen en presentar La valquíria, la segona part d’aquesta magna tetralogia que Richard Wagner va deixar per a la posteritat i que el Liceu està programant per entregues. “És un repte tant per la mitologia que tracta com per la força de la música, i per la necessitat d’explicar la història com una cosa viva dels nostres dies”.
Sens dubte aquesta és la problemàtica a què s’enfronta un director en donar forma a aquest cicle de quatre òperes el fil conductor de les quals és el desig de déus i mortals de posseir un anell màgic, forjat pel nibelung Alberich, que atorga a qui el posseeix el domini del món, a canvi de la renúncia a l’amor. Després és el repte vocal, i en aquest sentit, el d’ahir va ser superat amb escreix per aquesta banda de bèsties del repertori germànic (en el sentit més elogiós del terme) que posa en solfa la tetralogia en aquesta producció de Colònia: hi va haver grans aplaudiments per a Klaus Florian Vogt al paper de Siegmund; per a Albert Dohmen com el déu Wotan (aquí un militar burgès), i per a Iréne Theorin (la protectora Brünnhilde, la valquíria condemnada a un llarg son), encara que també van rebre ovacions Anja Kampe (Sieglinde) i Mihoko Fujimura (Fricka). En canvi, el reconeixement va arribar de manera desigual a la Simfònica del Liceu sota la batuta de Josep Pons, que, encara que ja en el primer acte donava mostres d’un so envoltant, no va deixar el públic tan convençut de la feina feina en el segon acte.
Finalment, queda el repte d’estrenar en dilluns –més encara, en dilluns d’astènia primaveral– i aconseguir que la sala es mantingui atenta a aquelles gairebé cinc hores amb Wagner (comptant descansos) i amb la presència del cònsol alemany Bernhad Brasak i del conseller Santi Vila. Això és el que va succeir ahir a la nit al Gran Teatre, una plaça que revalida la seva fama de wagneriana. El públic del Liceu sembla haver reaccionat a les penúries de la crisi amb entusiasme i compromís. Fins al muntatge de Carsen semblava encaixar en aquest plaça, cosa gens menyspreable tenint en compte que la translació de clàssics a la contemporaneïtat mai no se salda a gust de tots.
El director canadenc ja havia establert les bases en L’or del Rin: el poder tot ho corromp, tot ho aniquila, fins i tot el planeta. La seva moderna producció no deixa de ser fidel a la història original i aconsegueix que els personatges s’identifiquin amb grups socials reconeixibles per a l’espectador d’avui, com el d’Hunding, el marit malvat de Sieglinde (en la veu d’Halfvarson), dirigint una banda de traficants d’armes. Així comença aquesta Valquíria, la història més clara i directa de la tetralogia, amb Siegmunde i Sieglinde professant-se amor entre l’arsenal d’Hunding, abans de descobrir que són bessons. L’òpera continuaria transcorrent en el fred hivernal –el binomi focneu– i amb absència total de naturalesa. Un escenari que serveix a Carsen per evocar la tragèdia ecològica, l’apocalipsi fruit de l’ànsia de poder. Un gran dilluns.
Maricel Chavarría
La Vanguardia
