CRÍTICA

En aquests últims mesos disposem de signes molt encoratjadors en relació amb la nostra vida coral, i la visita d’aquest formidable cor suec sembla que hi afegeix arguments. En la nostra història cultural, tant el País Basc com Catalunya mostren una important tradició, encara que, com sembla confirmar aquest cor Eric Ericson, els del nord aporten una profunditat i una dimensió artística singular. Incloc en aquesta consideració l’Orfeón Donostiarra, per exemple, que fa temps que no ens visita, i altres cors bascos. Amb relació a l’espai mediterrani, l’activitat coral va desenvolupar una gran presència social i menys profunditat artística. Però amb aquest potencial es pot aspirar i arribar a molt. I comparteixo l’entusiasme del director coral de l’Orfeó Català en fer aquest homenatge al gran mestre que va ser Eric Ericson per a la seva generació. Crec que entreveu que hi ha signes d’un bon camí en els nostres cors. N’hi ha prou amb veure les aportacions dels grups dirigits per Mireia Barrera i Elisenda Carrasco, entre d’altres, en les seves col·laboracions recents amb l’OBC, a què també va contribuir l’Orfeó i el Cor de Cambra amb Josep Vila. Un camí marcat en el treball a les grans obres, en la polifonia que ens distingeix, en la profunditat atesos els bons materials. Que no sigui només una il·lusió.