CRÍTICA

Amb la sala plena, l’OBC ha anat configurant un bon públic que suposo que ha marxat afalagat amb el concert. D’això es tracta, de connectar i que aquella estona compartida amb el luxe de disposar d’una orquestra en directe (tot un privilegi en els temps que corren) resulti grata i animi a sentir-se part d’aquesta seqüència. L’orquestra no pot existir sense un públic, és indispensable, igual que el treball a fons del grup de professionals que treballen per a aquest. I en aquest cas la feina en profunditat es va quedar a la superfície. Errors que ja no són tolerables en els solos del Bolero de Ravel i en L’aprenent de bruixot. No insisteixo en els noms perquè ja s’han dit. Però al costat d’això, dignes d’aplaudiment els metalls, la percussió, i un so bastant càlid de la corda. El Concert en re de Beethoven va ser plantejat amb interès pel director, que va intentar matisos, dialogant amb un mestre del violí, proper en el plantejament a l’escola Zukerman, gran tècnica, so brillant i càlid, jocs de dinàmica, però de missatge directe, sense la intensitat que brota de l’interior ni emoció possible.

He de manifestar el meu desconcert per la Trilogie cosmique del francès Guillaume Connesson, del 2005 i dedicada a Denève. Obra superficial, que intenta símils d’avantguardes ja clàssiques, però com a ombres, i molt llarga. El que costa el director, els drets més el lloguer de material... luxes a hores d’ara. Quant a Denève, va treballar amb un gest desprolix, poc clar, sostenint el fraseig de Dukas en la força del ritme, poc convincent en general.