CRÍTICA

Diverses anomalies amb resultats apassionants van coincidir en la nova cita de Palau 100. No és gaire habitual trobar en un sol programa tres concerts d’un mateix compositor i encara menys dedicats a instruments diferents. A més, sense desmerèixer els esplèndids solistes, el focus d’atenció requeia sobre una orquestra, la Barroca de Freiburg, i un director, Pablo Heras-Casado, que no eren allà per ser mers acompanyants. I tercera anomalia, almenys encara a casa nostra, escoltar un dels grans noms del Romanticisme, Schumann, amb instruments originals.

Tots els protagonistes tenen en comú una versatilitat sense barreres estilístiques o cronològiques, començant pel director granadí, protagonista d’una progressió tan espectacular com merescuda. Amb un gest nítid i fluid, va extreure tota l’essència romàntica dels concerts de Schumann, el seu lirisme desbordant i els seus sobtats canvis d’humor. A favor seu tenia la sonoritat mal·leable i la capacitat d’escolta dels músics de Freiburg. Heras-Casado va trobar accents i textures reveladores sense perdre mai la cohesió entre orquestra i solistes. Els resultats van ser fascinants amb el piano eloqüent d’Alexander Melnikov -si no anem errats, un Érard de 1837 (el programa no en deia ni ase ni bèstia)-, mentre que Isabelle Faust va fer la millor defensa possible d’una peça àrida com el Concert per a violí, i el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras va trobar la màxima complicitat del director en una entotsolada versió.

Darrera anomalia, la presència de l’Orfeó Català, del tot justificada en el preciós Nachtlied de Schumann, més forçada en els dos Zigeunerlieder de Brahms que van allargar la vetllada sense gaire guany a canvi. Una vetllada, tanmateix, a arxivar per Heras-Casado.