“ Me gusta!” Sadollada per l’adulació del públic, Angela Gheorghiu va deixar anar la frase cap al final de la llarga sèrie de propines amb què va culminar el concert al Liceu. Va ser un dels moments més surrealistes d’una vetllada que demostrava que avui dia no hi ha cap diva com la soprano romanesa. Desfilada de vestits i pentinats, col·lecció inexhaurible de carantoines, Gheorghiu està tan encantada de conèixer-se que voreja el límit de l’autoparòdia involuntària. Darrere aquesta façana, tanmateix, hi ha una soprano que va mostrar alguns bocins del seu talent, sobretot en el repertori francès ( Le Cid, Roméo et Juliette ).

Gheorghiu és una cantant llesta que sap dosificar (amb gasiveria, fins i tot) una veu que mai ha estat cabalosa. Al seu costat, Saimir Pirgu va ser més que un comparsa, però tot i un timbre grat i un agut segur, certes irregularitats en l’emissió impedeixen una adhesió total. En tot cas, tant el tenor albanès com l’eficaç director, Ramón Tebar, no van poder fer res per refrenar el cicló Gheorghiu en uns bisos més regalats que guanyats. Un dubte: ¿el Liceu que xiula els prínceps d’Astúries, és el mateix que rugeix amb un Granada xaró?