X FESTIVAL BBVA DE MÚSICA RELIGIOSA DE VIC. Ewa Podleś, contralt. Karina Azizova, piano. Obres de J. S. Bach, C. Ph. E. Bach, J. W. Franck, S. Rakhmàninov i M. Mussorgski. L’ATLÀNTIDA DE VIC. 20 D’ABRIL DE 2014.

Malgrat que la data escollida per al concert dificultava que tothom qui hi hagués volgut anar acudís a la cita –programar un diumenge de Pasqua a les sis de la tarda és, com a mínim, agosarat, tenint en compte a més a més que a Vic la tradicional “mona” es menja diumenge!–, la Sala Joaquim Maideu de L’Atlàntida de Vic presentava un aspecte prou festiu per rebre la gran contralt polonesa Ewa Podleś, ben coneguda del públic barceloní des de fa molts anys. La seva presentació davant el públic vigatà era la segona cita estrella d’aquest X Festival de Música Religiosa de Vic –la primera va ser la presència del Bach Collegium Japan amb Masaaki Suzuki interpretant la Passió segons sant Joan– i que enguany ha iniciat un rumb nou i ambiciós, amb propostes artístiques de primer ordre.

La Sala Joaquim Maideu, de format de cambra, és un recinte totalment idoni per a aquesta activitat, però aviat es va quedar petita per acollir el cabal sonor que la contralt és capaç d’oferir després de 40 anys a l’escenari i amb una encara més que evident salut vocal. I això que la cantant va sortir a escena amb un cert aire circumspecte i després d’una enrevessada –per la dificultat de l’obra– Xacona de Bach-Busoni, esforçadament interpretada per la pianista natural del Turkmenistan Karina Azizova, que va tenir un fantàstic paper al llarg de tot el recital, especialment en la interpretació de les obres de Rakhmàninov i Mussorgski. Amb una certa distància, Podleś va interpretar dues cançons de Carl Philipp Emanuel Bach i dues de Johann Wolfgang Franck, d’aquelles per anar fent boca i escalfant l’ambient. El públic, generós, va respondre amb calidesa i entusiasme al final de les quatre cançons, agrupades en el programa com a cançons espirituals. La circumspecció inicial de la contralt –motivada en part pel gran silenci regnant entre peça i peça, que sembla que va agafar desprevinguda la cantant–, es va esvair en arribar les Quatre cançons de Serguei Rakhmàninov escollides. Aquí Podleś, ja posada en matèria, va oferir autèntics relats, petits contes encapsulats en les magnífiques partitures de Rakhmàninov, fent viatjar el públic per la tristesa de l’adéu, el patiment de l’amor, l’alegria de la bellesa i el contrast entre la bondat i la maldat al món. Podleś va obrir la paleta de colors que el seu timbre extremadament fosc i de ressonàncies cavernoses (sobretot en el registre de pit) li permet oferir, per establir diàleg amb el públic en unes cançons que apel·len als sentiments més profunds i humans. Amb un efusiu aplaudiment va acabar la primera part del recital, que va continuar novament amb Rakhmàninov, amb la interpretació de quatre Études Tableaux, op. 39 núm. 4, 5, 6 i 9, a càrrec de Karina Azizova.

© www.latlantidavic.cat

La pianista formada a Moscou, resident a l’Estat espanyol des de l’any 2000, va afrontar amb empenta els enrevessats exercicis virtuosístics de Rakhmàninov, amb l’energia pròpia del caràcter pianístic rus, i fent d’aquestes peces una bona avantsala climàtica al plat fort del recital, les Cançons i danses de la mort de Modest Mussorgski, de les quals Podleś va fer una versió estremidora, que va posar tot el públic dempeus en finalitzar el recital. Podleś no només és una gran cantant, sinó que a través de la veu, però també de la gestualitat i la mirada, és capaç d’hipnotitzar l’oient, com si es tractés d’una fetillera. Una fetillera que pren la veu de la Mort per aparèixer dialogant amb les seves víctimes en les quatre cançons: una mare que veu com la mort adorm el seu infant abans d’endur-se’l amb ella, una jove moribunda que cau en el parany seductor de la Serenata que li canta la mort, el camperol ebri que mor tot ballant un frenètic Trepak amb la mort i els morts a la batalla dirigits per un mariscal que no és cap altre que la mateixa Mort. Amb la Cançó de bressol, Podleś va fer posar la pell de gallina amb la seva manera de cantar a l’infant “Dorm, dorm nen estimat”, tot contrastant amb la desesperació de la mare. Del caràcter seductor de la Serenata al frenetisme del creixent Trepak, el recital va finalitzar amb El mariscal del camp, un intens i rotund discurs marcial que Ewa Podleś interpretà sense despentinar-se, però despentinant tota una audiència sobrepassada per la marea sonora de Polònia. La cantant arrodoní el recital amb una altra cançó de Rakhmàninov davant d’un públic que valorà el lliurament i talent de la cantant polonesa, veu única i inconfusible en el seu registre.