CRÍTICA

Producció: Günter Krämer Vestuari: Carlo Diappi Escena: Andreas Reinhardt

Lloc i data: Staatsoper de Munic (20/IV/2014)

Omple de satisfacció els que estimem el gènere operístic quan un cantant que havia anat passant per una sèrie de problemes, arriba un moment en què finalment apareix radiant i en plena forma, precisament en aquesta Pasqua que ara hem celebrat. Rolando Villazón ens va donar la satisfacció de demostrar que havia ressuscitat després d’alguns anys de dificultats. El seu Alfredo Geermont va ser vibrant, espectacular, sense excessos, amb una veu càlida i ben timbrada, i va protagonitzar un paper en el qual ja fa anys que s’ha fet un intèrpret de fama.

Al seu costat, Sonya Yoncheva: esplèndida, jove, poderosa, alta i –no cal dir que millor per ella– no gens tísica, com demanaria el paper; l’ària del primer acte, amb totes les seves dificultats, la va solventar sense problemes; més encara els actes següents que li resultaven encara més adients.

Un altre luxe del repartiment bavarès va ser la presència del veterà Leo Nucci, pare sever i angoixat que va complir amb tots els requisits del paper, incloent-hi la cabaletta de la seva famosa ària Di Provenza. Un bon equip de comprimaris (destaquem l’Annina de Rachael Wilson per l’eficàcia, un cor impecable i una orquestra que va funcionar sense que n’hi hagués per tirar coets, però amb dignitat. Però el més interessant, la grata notícia que els he pogut fer saber en primer lloc.