CRÍTICA

Amb una gran ovació. Així va enllestir el concert de diumenge al matí –el darrer del programa d'aniversari– en una sessió de reconeixement i gratitud del públic cap a una orquestra que festeja el seu setantè aniversari. I per a l'ocasió, una obra monumental: la Simfonia núm. 8 de Gustav Mahler, anomenada la Dels mil pel gran desplegament de músics sobre l'escenari. Poca broma, hi havia sis cors, vuit solistes vocals i una orquestra reforçada amb músics de l'Orquestra Simfònica de l'ESMUC. L'escenari, val a dir, feia goig amb aquell devessall d'instruments i cantaires disposats fins al laterals de la sala. Al capdavant, un Pablo González –titular de l'OBC– que feia anar la batuta com un fuet, no fos cas que se li despistés ningú. Dirigir aquesta obra colossal és un repte que va superar amb escreix, i no deixa de meravellar perquè en tot moment el conjunt va sonar harmònic: amb intensitat dramàtica en els moments climàtics (i en aquesta obra gloriosa n'hi ha un pila), i amb recolliment contingut en els passatges místics. Els solistes van contribuir a brodar una sessió memorable, ara sobresortint, ara integrant-se en el flux de l'orquestra. Alguns moments destacats? Per exemple La Mater gloriosa apareix al Cel i Una penitent, amb el cor femení de penitents, a la segona part.

Feia més de deu anys que no s'interpretava a l'Auditori aquesta simfonia que Mahler va compondre el 1906, un any abans de la seva mort (d'aquí el seu tarannà marcadament espiritual) i que –coincidint a la cartellera per un dia amb l'òpera La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, de Rimski-Kórsakov al Liceu– fa pensar que l'èpica amb majúscules està de moda (serà la celebració del Tricentenari?).