Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Ciutat molt visible
15/4/2014 |
Programa: La llegenda de la ciutat invisible de Kitej
Lloc i dia:Liceu
Tan visible ha estat aquesta òpera que quan es va alçar el teló i es va poder veure l’extraordinària presentació escènica del primer acte, el públic es va posar a aplaudir espontàniament (tal com passa al Met de Nova York, però aquí mai). I és que, entre altres mèrits, té una escenografia de molta imaginació i eficàcia al servei d’una òpera que a Barcelona té una llarga tradició.
La protagonista real de la complicada i mística història (que només es pot entendre si tenim present la intensa tradició cristiana ortodoxa russogrega del moment en què va ser escrita) és la princesa Fevrónia, amant de la naturalesa i de la vida animal, que és persuadida a casar-se amb el príncep Vsévolod. Quan la ciutat de la Petita Kitej es veu assaltada pels tàrtars, salva la Gran Kitej (mal comparades, Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt) fent que la ciutat en perill desaparegui sota una boira daurada. El paper de Fevrónia, de gran intensitat vocal i exigència escènica, va ser admirablement interpretat per la soprano Svetlana Ignatóvitx, l’actuació de la qual va ser aclamada en solitari al final de la funció.
Molt notable també, en la tradició del baix rus, la noble projecció vocal del baix Eric Halfvarson, ben conegut en el Liceu i al qual feia temps que no sentíem. També, el tenor Maxim Aksiónov com a príncep Vsévolod, i intens i convincent el paper del traïdor Kuterma cantat per Dmitri Golovnin. Emotiu i vocalment precís, el de Dimitris Tillakos (com Poiàrok), així com les tres figures femenines complementàries de Maria Gortsévskaia, Larissa Iudina i Margarita Nekràssova. Vam poder constatar amb orgull que el Liceu té cantants importants, a molt bona altura en papers secundaris: Josep Fadó, Àlex Sanmartí, Albert Casals i Xavier Mendoza.
El mateix es pot dir de l’actuació esplèndida del cor del teatre, amb reforç, i la brillant direcció musical de Josep Pons, amb una orquestra que va fer meravelles amb la partitura variadíssima i sòlida de Rimski-Kórsakov; uns intents de protesta poc assenyats van ser replicats pel públic amb una repetició dels aplaudiments, en l’últim entreacte.
Roger Alier
La Vanguardia
