CRÍTICA

Però aquesta celebració d’ara no va tenir caires historicistes, sinó que hi va haver un aire de festa per agrair al públic quant que significa per a l’orquestra. Un vídeo commemoratiu va tenyir d’emocions exagerades el que aquest realment aporta, que és un suport crític, un compromís, un sentit de ser. Moment emotiu el petit homenatge als tres músics, presents ara, que tocaven en aquella primera Orquestra Municipal.

En el terreny musical, podem, sí, estar orgullosos perquè el resultat va ser bo i sintetitzat amb un “fet a casa”, amb sis magnífics cors locals (dos de bons infantils). Dels vuit solistes vocals, molt bona feina de les nostres Gemma Coma i María Espada. Formidables les altres veus femenines (Barainsky, potent, i Goerke, de cos), i desiguals les masculines, en particular el baix.

En l’aspecte coral hi va haver moments de gran altura, de molt bona entonació, de suavitat extrema en les seqüències de solistes femenines i corals del final. Una conclusió ben treballada per González que va sumar músics de l’Esmuc a l’OBC, amb qualitat en l’instrumental.

És una obra que tendeix a l’ampul·lositat i Pablo González, molt segur, va plantejar –si no detalls– un discurs de conjunt molt sensible, fins i tot amb matisos que van lluir, per exemple, en el cor inicial del segon moviment i en un final ple d’espiritualitat.